28 de desembre, 2011

El Papa Benedictus XVI visitarà Sant Boi a la primavera


La conferència episcopal espanyola ha informat que arran de la invitació formulada pel consistori santboià el passat més d'octubre, i aprofitant el viatge pastoral al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat per consagrar la nova catedral d'aquesta població, el Papa Benedictus XVI visitarà Sant Boi de Llobregat el mes d'abril.

Encara no s'han concretat oficialment les dates finals d'aquesta visita. El que si ha transcendit és quin serà el programa de la visita: pel matí hi haurà una missa “rociera” a l'ermita de Sant Ramon organitzada per les Cases regionals de Sant Boi; posteriorment, el Papa inaugurarà l'Anell Verd de la ciutat, caminant per una part de trajecte fins arribar al nou pont de L'Estret de Roques, on el Sant Pare batejarà com a pont de Sant Climent.

A migdia, dinar de germanor a l'Hotel el Castell; i per la tarda, visitarà les Termes Romanes i el nou Museu de Sant Boi, orgull de la ciutat. I al vespre, el Papa oficiarà la missa del vespre de la parròquia de Sant Baldiri, on s'acabarà la visita papal a Sant Boi amb un homenatge a Rafael de Casanova col·locant una corona de flors a la seva tomba que es troba en aquest temple.

S'ha confirmar que en representació del govern central assistirà la vice-presidenta Soraya Saenz de Santamaría, acompanyada del president de la Generalitat, Artur Mas.

20 de desembre, 2011

La papallona que va trobar l'estel...


En català, la paraula Nadal ve de natalici, naixement. I és evident que en la nostra cultura celebrem el naixement de Jesús. Independentment dels sentiments i la fe religiosa de cadascú, el Nadal és una oportunitat néixer de nou (de “re-inventar-se” és diu ara..), de deixar en darrera les coses de l'any, de repassar les nostres prioritats a la vida i de fer una una bona llista de propòsits.

I sobretot, pot ser un temps de repassar els “oblits”: com per exemple l'oblit de ser agraïts de les coses bones que passen a les nostres vides, centrant-nos massa sovint en el només és negatiu. També ens oblidem de que calen fer les coses amb al·legria i de que és necessari el “bon rotllo” i l'amabilitat entre les persones. Podem dir també un “no” amb un somriure a la cara...

I precisament, no vull oblidar-me dels 47 anys que he conegut i conviscut amb el meu pare Juanito; el qual ens va deixar aquest any. Dono gràcies per haver-ho tingut com a pare i haver après molt amb ell de la importància de fruir de les coses senzilles i del que la Natura ens ofereix. Aquest Nadal et trobaré molt a faltar, Juanito; però el teu esperit seguirà en mi fins a la fi de la meva vida...

I dono gràcies per haver estat capaç de re-inventar-me i sortir endavant en un moment molt difícil i de crisi que ha caracteritzat el 2011... Què us haig de contar que no sapigueu!

Desitjo que com la papallona de la foto (la vaig fer a la serra de la Cavallera, Camprodon), trobeu el vostre estel enmig de la Natura i que us guii al lloc on pugeu néixer de nou... i ser més feliços al 2012.

Bon Nadal i Bon Any 2012!!!

06 de desembre, 2011

Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?



El passat 3 de desembre -el dia del meu sant- es va celebrar a Castelldefels la IV Trobada d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. Una trobada on s'ajunten un conjunt de persones interessades per la història i l'arqueologia relacionada amb l'antic territori de la Baronia d'Eramprunyà que aglutinava les poblacions de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent i l'antiga jurisdicció medieval del Fonollar de Sant Boi. Aquest any la trobada ha estat organitzada pel grup GREHIC.

Porto tres anys participant en aquesta trobada. De moment, sóc l'únic estudiós santboià que ha participat en elles com a ponent. He conegut ha gent molt interessant i he fet nous amics; em trobo molt a gust rodejat de persones que tenen sensibilitats semblants a les que sento jo pel patrimoni històric i natural que ens envolta; persones que dediquen una part part del seu temps en investigar pacientment sobre el passat de les seves poblacions i en lluitar en la seva preservació.

A la primera trobada celebrada a Begues el 2009, vaig participar parlant de la troballa i recuperació parcial del Camí Ral que anava a Barcelona Vilafranca; a la segona celebrada a Viladecans el 2010, sobre la relació del Camí Ral amb el Camí de Sant Jaume.

En aquesta nova trobada he presentat una ponència titulada: “Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?”. Un recull de tota la informació que tinc de les troballes que he realitzat des de l'any 2005 del que considero possibles restes megalítics a la muntanya del Montbaig, situats entre els termes de Sant Boi i Viladecans i que en els següents posts del meu bloc us he anat comentant i explicant:


Com podeu veure, mai afirmo el possible “megalistisme” d'aquestes troballes, però encara que no em considero un expert del tema, si que he trobat molta informació del paral·lelisme d'aquestes amb altres que podem trobar a Catalunya a la zona de l'Alt Urgell, la Cerdanya, a Andorra, a l'Empordà, a les Gavarres, al Maresme, al Vallès o a Collserola. Un paral·lelisme amb similituds totals, encara que algunes de les troballes al Montbaig tenen personalitat pròpia.

Caldrà continuar investigant amb profunditat. El meu desig és passar el testimoni a veritables experts del tema i que el Museu de Sant Boi aconsegueixi recursos per encertar una bona investigació del tema i iniciar una protecció legal i pràctica d'aquestes restes.



29 de novembre, 2011

Roc, el vigilant de la torre Benviure




 Amb l'objectiu de dinamitzar l'espai arqueològic de la torre de Benviure, el Museu de Sant Boi ha creat un conjunt d'activitats en aquest espai pels cursos escolars que treballen l'Edat Mitja; i alhora, com una activitat familiar de cap de setmana.

I per aquest motiu, s'ha creat el personatge Roc Benviure, un vigilant i guerrer del s. X, que encara no s'ha assabentat que ja no existeix la històrica “Marca Hispànica” i s'empenya en continuar vigilant aquesta mítica frontera que dividia el món cristià i àrab fins a inicis del s. XI. Per qüestions de seguretat, no estic autoritzat a donar el nom de la persona que encarna aquest personatge... he, he...

La torre de Benviure va néixer al segle X, amb l'objectiu de defensar la jurisdicció medieval de Benviure a Sant Boi de Llobregat i la ciutat de Barcelona dels atacs procedents dels regnes d'Al-Andalus, com la torre del Llor de Sant Boi, la torre Salbana de Santa Coloma de Cervelló, o els castells de l'Eramprunyà, Castellví, Castelldefels o Sant Boi (tots del s. X). També va tenir una importància estratègica en el control del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès

La torre ha estat recentment restaurada i condicionada per a la seva visita. L'horari de visites de la torre és diumenges de 11:30h a 13:30h. Les visites familiars guiades pel Roc Benviure, es fan el primer diumenge de mes. 

El Roc Benviure també està disponible per grups especials o escoles: contacteu amb el Museu de Sant Boi (93 635 12 00) i demaneu pel Juanjo Esteban.

Ah! I molt important, el Roc Benviure té perfil al Facebook!!!

Fotografies: Gregori Gutiérrez (Museu de Sant Boi)

14 de novembre, 2011

Racons del Baix Llobregat (IX) El Semàfor del Prat de Llobregat


Us presento un dels racons més fotogènics i cinematogràfics del Baix Llobregat: el Semàfor del Prat de Llobregat. Una curiosa construcció ubicada a la platja del Prat, al costat de la nova desembocadura del riu Llobregat i de les basses de Cal Tet que formen part dels Espais Naturals del Riu Llobregat.

L'accés a aquest interessant racó que uneix patrimoni històric i un entorn natural privilegiat, només es pot fer caminant o en bicicleta des del Prat; i si anem en cotxe, podem deixar-lo a un aparcament que hi ha a l'inici de la reserva passat el Tanatori del Prat.

És molt recomanable fer la seva visita conjuntament amb la de les basses de Cal Tet (porteu-vos un prismàtics per fer observació de l'abundant colònia d'aus que transiten i viuen en aquest racó).

Aquest edifici està en runes, però ha estat hàbilment consolidat (a l'igual que l'antiga caserna dels Carabiners que està al seu costat). Va ser construït l'any 1887 amb l'objectiu de regular el trànsit marítim per la costa i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançant la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics que, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que navegaven per la costa. També es comunicava amb el castell de Montjuïc. Per protegir l'edifici de les crescudes del mar, els terrenys es van haver d'elevar tres metres sobre el nivell del mar. L'edifici de planta rectangular tenia un mirador central i una cisterna subterrània que recollia aigua de pluja.

La vida en aquest lloc tenia que ser molt dura, rodejat de maresmes on malalties con el paludisme afectaven als seus inquilins.

22 d’octubre, 2011

Les pedres d'Orla Barry



Aquest estiu, vaig visitar a Lisboa, l'exposició Five Rings” dels artistes Orla Barry & Rui Chafes al Museu Colecçao Berardo, situat a l'imponent Centre Cultural de Belem. De totes les exposicions temporals que hi havia en aquest museu, aquesta és la que vaig trobar més interessant.
Però com a qualsevol persona, una obra ens pot generar diversos sentiments, ens pot dir alguna cosa o no, o ens pot atreure o provocar un sentiment de menyspreu. En aquest cas, un aspecte de l'exposició centrada en l'obra d'Orla Barry em va fer sentir-me identificat amb una de les coses que m'apassionen: les pedres.
Des de petit, he sentit una atracció per les pedres. I per pedres de tot tipus: minerals, roques, restes arqueològiques, fòssils, pedra seca... Però, sobretot, per les pedres arrodonides i les formes que la natura les ha dotat. La meva col·lecció -que de tant en tant m'haig de desfer-me- recull pedres arrodonides de molts llocs i tenen una significació especial perquè sempre han estat relacionades amb moments feliços. De fet, les pedres crec que estan carregades de l'energia de la natura o per les persones que les han manipulat; i a mi, m'agrada regalar pedres carregades amb els meus sentiments.
Doncs com us explicava, Barry presenta en aquesta exposició la Collection 1996-2011, una obra constituïda per sis vitrines que contenen la seva col·lecció de pedres, que l'artista ha batejat amb un nom segons el seu aspecte, en una espècie de joc infantil metafòric que realça cadascuna de les peces perquè tinguin l'adequat nivell per estar exposades en un museu.
També he descobert d'aquesta polifacètica artista irlandesa, una obra feta en pedra seca de pissarres per un jardí on també combina uns escrits de lletra lligada fets amb pedra arrodonida. Una obra i una artista que ben segur continuaré seguint ben a prop. 


 

02 d’octubre, 2011

Ramisco, el vi de les vinyes més antigues d'Europa

Detall del raïm del Ramisco

"O Elèctrico da Sintra"passant davant de l'Adega Regional de Colares
Vista del nucli antic de Colares
Selecció de vins dels tres cellers existents a Colares
Vinyes plantades a la sorra a la població d'Azenhas do Mar, freguesia de Colares
Durant la segona meitat del s. XIX, les vinyes europees van patir l'atac de la fil·loxera, una plaga que les va devastar totes. Les vinyes portugueses no van ser una excepció; en 1865, totes les vinyes del país van ser també devastades per la fil·loxera. Només en un petit territori que pertany al concelho de Sintra en Portugal, la freguesia de Colares, la desgraciada plaga no va poder destruir les vinyes d'una varietat única al món: el Ramisco.

Les vinyes de Colares van restar incòlumes, gràcies a les condicions dels terrenys arenosos on estaven plantades, on el terrible insecte no va trobar la manera de penetrar. Aquest fet de ser l'única vinya no afectada per la fil·loxera fa que el vi que surti de les seves vinyes sigui únic i de gran categoria, molt apreciat pels col·leccionistes i amants del vi. Un veritable legat del patrimoni històric i enològic de com era el vi en l'antiguitat.

Des del segle XIII, es té constància escrita de la existència d'aquestes vinyes. I en contra del que es pugui pensar, el conreu d'aquesta vinya és molt difícil per les condicions climatològiques i del terreny on s'assenten. Les vinyes pateixen el vent constant de l'Atlàntic, fet que va propiciar que aquesta espècie de vinya es convertís en una planta trepadora, estenent-se pel terra de sorra i protegit per tancats de canyes. En funció de l'època de l'any, les vinyes son “elevades” per evitar l'escalfor de la sorra, permetent el creixement i maduració de la fruita abans de la seva collita.

La productivitat és capritxosa, ja que aquestes vinyes son molt velles amb un rendiment molt baix. Encara que alguns productors han arrancat les velles vinyes i han plantat de noves, amb una gran dificultat pel tipus de terreny.

A pesar de que estan ubicades en una àrea de paisatge protegit, la pressió urbanística (és un territori molt atractiu per les segones residències a l'estiu) per reconvertir-los en terrenys per edificar és enorme i tentadora pels seus propietaris.

El Ramisco no és un vi amb alta graduació i te un preciós color rubí. Per mi és un vi deliciós, encara que no té un fons afruitat. Des de 1908, Colares és una denominació d'origen (DOC) i per poder obtenir aquest qualificatiu ha d'estar elaborat en 80% amb la varietat Ramisco i el vi ha d'estar un mínim de 18 mesos de repòs.

A la barriada de Banzao, a l'antiga adega (celler en portuguès) Beiramar hi ha una exposició sobre aquests vins i podeu també adquirir-los per un preu que oscil·la entre els 10 i 15 €. També des de l'Adega Regional de Colares surt una ruta de senderisme relacionada amb el vi que ens permet veure in situ com son les vinyes i el seu entorn.

Us convido a veure aquest interessant reportatge de la televisió portuguesa (RTP) on podeu obtenir més informació. I si aneu, no deixeu de veure les vinyes fent La Ruta do Vinho, una ruta de senderisme senyalitzada que pertany al Parc Natural de la Serra de Sintra-Cascais.