23 de juny, 2011

San Juanito


Des del passat 23 d'abril -Sant Jordi- no n'havia actualitzat el meu bloc. Alguns dels meus lectors i seguidors més fidels m'han escrit preguntant-me que què em passava. I la resposta ha estat que al meu pare Juan José -jo li deia, carinyosament, Juanito- li van diagnosticar fa dos mesos i mig una leucèmia aguda sense cap possibilitat de tractament que no fossin cures pal·liatives.

I, malauradament, el passat 21 de maig ens va deixar assossegadament, sense patir i amb tranquil·litat d'esperit; rodejat de les persones que més l'estimaven, acomiadant-se donant-nos la ma i sense abandonar la seva fe cristiana sabent que s'anava a un bon lloc per estar amb els seus pares i germans difunts.

Han estat uns mesos intensos d'hospitals. I m'he sentit molt orgullós de la sanitat pública que tenim i que espero que no es malmeti amb les retallades anunciades. Reconec que quan anava abans a l'hospital Duran i Reinals (l'Institut Català d'Oncològia) a visitar algun malalt en donava por i em generava estat d'ansietat, però desprès d'estar molts dies veiem la feina de tota la gent que treballa en aquest hospital (des de les senyores de la neteja, els auxiliars, els cambrers del bar, les infermeres i les doctores o doctors), crec que no hi han un lloc en el món on s'intenti ser més positiu oferint tot el afecte i humanitat als malats. El meu agraïment i el de la meva família, de com han tractat amb mon pare, serà etern.

Mon pare era un poeta molt productiu on canalitzava les seves passions, el seu cor i la exaltació de la bellesa, tan femenina com la de la natura. I es pot dir que va escriure fins l'últim moment. Tres dies abans de morir, va escriure el seu acomiadament que vam incloure en el recordatori:

Caros amigos, despedirme quiero

de vosotros con ánimo sereno,

sin amarguras, llantos, ni desenfreno,

sin clamor de salvaje toro fiero.

Vuestro, llevaría conciso mensaje,

al venerable Padre de los cielos,

unidos a espirituales anhelos

y bandeja de sabroso potaje.”

Avui és la nit de Sant Joan; de petit, per mi era una nit màgica al contemplar les gran fogueres que es feien en un Sant Boi on abundaven els descampats i on encara hi havien carrers sense asfaltar (fet que pràcticament ha desaparegut perquè ja no queden els descampats sense estar degudament urbanitzats). I demà serà el sant de mon pare i m'haureu de permetre que a partir d'ara no sigui per mi Sant Joan sinó San Juanito.

Allá donde estés Juanito, que sepas que te quiero.

23 d’abril, 2011

“Escollida pels Déus” de Maria Carme Roca

La gran aportació que ens fan als lectors els escriptors de novel·les, és fer-nos volar la imaginació. I la gran aportació que ens fan els escriptors de novel·la històrica, és ajudar-nos a reviure -amb encert o no- un altre temps, uns espais desapareguts, uns personatges que van existir o les runes d'una ciutat que va ser clau per a la història d'un país...

Suposo que és una mica com les pel·lícules amb trama històrica: moltes d'elles es permeten certes llicències que ens ajuden a visualitzar una època i altres són molt més rigoroses.

Era un nen ben petit quan va ser la primera vegada que vaig anar a Empúries. Mon pare que treballava com a professor per les tardes en la desapareguda acadèmia Studium de Sant Boi, va aprofitar una excursió amb els seus alumnes per fer-nos visitar ami i a mon germà les seves runes. Probablement, va ser en aquell moment que en va començar a interessar la història i l'arqueologia; des de llavors he estat un fan de les “pedres”... Però, precisament, era això només el que veia: pedres sense ànima i no sabia el que havia passat entre elles...

Escollida pels Déus” és una gran novel·la que m'ha servit per recrear -d'una manera magistral- quin era l'ànima de aquelles pedres, que es respirava en aquella ciutat que convivia una colònia de grecs forans i els ibers autòctons entre els segles IV i III abans de Crist.

L'edició del llibre de Columna Edicions és d'una gran qualitat, amb unes excel·lents il·lustracions en els dors de la portada i contraportada que reprodueix a vista d'ocell com eren Empúries i Ullastret (Índica) en aquell temps.

Maria Carme Roca ha escrit una novel·la històrica, igual de rodona que les seves anteriors obres (reconec que m'agrada molt com escriu la Maria Carme), molt ben documentada i amb una relació de la bibliografia empleada, que ens permet aproximar-nos -amb rigor històric- a saber com es vivia en aquella època; però es també una novel·la ben entretinguda on el misteri, les intrigues, l'amor i l'erotisme son ben presents, i on s'acaba estimant a molts dels seus personatges.

Ben segur que acabarem sabent més coses, sobretot, de la cultura grega gràcies a la profusa inclusió de termes d'aquesta cultura, aclarits al peu de les seves pàgines.

Avui és Sant Jordi, i si encara no heu escollit llibre per regalar o per regalar-vos, aquesta és la meva proposta. Us asseguro que si hi ha alguna “escollida pels Déus” per la seva creativitat literària és precisament la Maria Carme Roca.


01 d’abril, 2011

Primeres prospeccions arqueològiques a l'Ateneu Santboià

Tal com us deia en el meu post “El que amaga l'ateneu”, els arqueòlegs sempre han cregut que els antics terrenys de l'Ateneu Santboià amaga molta informació del passat de Sant Boi. Doncs bé, s'han començat a trobar restes interessants en els terrenys de l'Ateneu Santboià, gràcies a les prospeccions arqueològiques que l'ajuntament de Sant Boi va iniciar el passat 8 de març.

Esperarem amb candeletes, que quan acabin aquestes excavacions, saber més coses que puguin aportar més dades sobre el nostre passat passat històric a l'època dels ibers i dels romans.

El vídeo és de Baiximagenes

23 de març, 2011

Refugi antiaeri de Gavà

L'ajuntament de Gavà vol recuperar aquest refugi que està ubicat a sota de la seva Rambla, al tram inicial de Salvador Lluch. Ha estat una sorpresa saber que aquest tipus de patrimoni històric també es troba a la comarca del Baix Llobregat. Les imatges són prou il·lustratives de la importància que tenia aquest refugi i el valor històric perquè sigui preservat per no perdre la memòria històrica del que va representa la Guerra Civil.
+ info

13 de març, 2011

Itinerari pel Parc Forestal de Mas Ratés (Viladecans)










Fa unes setmanes, vaig tenir l'oportunitat de caminar per un recent itinerari forestal que ha realitzat l'ajuntament de Viladecans a la Serra de Miramar al Parc Forestal de Mas Ratés. Es tracta d'un agradable itinerari apte per totes les edats i que permet oxigenar-se als ciutadans de Viladecans sortint a peu des de casa seva (és la sort que tenim en algunes poblacions del Baix Llobregat i que molts del seus habitants valorem com un element de qualitat de vida).

Sempre m'ha agradat el topònim de Miramar... Ho diu tot! I la veritat és que la visió del mar des d'aquesta petita serra -que separa els termes de Viladecans i Sant Climent de Llobregat- és sempre sorprenen.

Però la sorpresa ha estat el tenir una altre visió més espectacular del Montbaig i de la seva ermita de Sant Ramon, des del mirador que hi ha a prop del cim del Mas Ratés. Des d'aquest mirador, recentment creat i on tenim una rosa dels vents per situar-nos, podem admirar el cantó amb més pendent del Montbaig que ens fa veure la muntanya molt més alta i la sensació de que la ermita de Sant Ramon és una baluard inexpugnable.

Són també molt interessants les tipologies de marges de pedra seca de llicorella (amb algun amagatall semblants als que es poden trobar al Montbaig) que podem trobar a prop del mirador, molt visibles, pels treballs forestals de recuperació de la zona que es va cremar l'any passat. Al mateix cim del Mas Ratés, podem veure una de les interessants fites amb la epigrafia “Viladecans” (probablement, són dels segles XVIII o XIX) que s'han trobat en aquesta serra i en el Montbaig, arrel dels incendis forestals i que estan catalogades per l'ajuntament i que el Grup Tres Torres ha divulgat la seva existència i -malauradament- també ha denunciat els actes de vandalisme que pateixen.

També vaig trobar un parell de cassoletes rectangulars que també podrien tenir un origen megalític com les que he anat trobant al Montbaig. I pel que sembla, en aquest lloc els ibers també van fruir de la vista del mar (que el tenien molt més a prop que nosaltres que avui en dia...).

03 de març, 2011

Rutes vora el mar (VIII) Camí de Ronda entre Platja d'Aro i Calonge








Aprofitant un dels darrers caps de setmana marcats per un temps anticiclònic, vam aprofitar la família per caminar pels sempre agradables camins de ronda de la Costa Brava. La ruta que us proposo és la que es pot fer des de Platja d'Aro fins a Calonge i que coincideix amb el recorregut de la GR-92.

En aquesta ruta podem fruir de magnífiques cales, de racons encara no malmesos i d'altres que ens faran mal -als ulls i al cor- per les barbaritats urbanístiques que s'han fet. Però, en línies generals aquesta passejada és molt agradable i molt recomanable pels amants de caminar vora el mar.

Cal dir també, que alguns trams d'aquest camí de ronda han estan tancats o estan molt malmesos a causa d'antics temporals o ventades que han destruït petits ponts o passarel·les. En alguns casos, com quan arribem a la Cala del Pi, la GR-92 es desvia cap a la carretera C-253 que va en direcció a Calonge, però desprès torna cap el camí de ronda.

Situats a Platja d'Aro, hem de trobar la carretera C-253 en direcció a Calonge i buscar les indicacions del Cavall Bernat (un roc espectacular que hi ha en una petita cala al final del passeig marítim de Plata d'Aro). Des d'aquest punt trobem els senyals i les indicacions de la GR-92.

La ruta farà les delícies del nens, ja que passem per petits túnels que ens porten d'una cala a l'altre. Els racons més interessants són la Cala de les Carbasses, el Cap Roig, la Cala del Form i les Roques Planes (aquest racó és molt interessant per la seva capritxosa geologia). La ruta acaba a l'arribada a la Torre Valentina, una torre de guaita del s. XVI que ens sorprendrà pel seu magnífic estat de conservació i per estar -malauradament- emmarcada per un horrorós edifici d'apartaments.

09 de febrer, 2011

La desapareguda creu de terme de Sant Boi


Investigant sobre la xarxa de camins antics de Sant Boi, i en especial, sobre el Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, sempre he tingut la curiositat de saber si ha Sant Boi hi havia existit una creu de terme.

A partir dels s. XIV i XV, va ser habitual a Catalunya la construcció de creus de terme a les entrades de les poblacions al costat del camí. Algunes d'aquestes creus eren veritables joies d'art; i dic eren perquè moltes d'elles van ser destruïdes, especialment, durant la Guerra Civil Espanyola. La destrucció contra els símbols religiosos va ser brutal, i en general, van ser destruïdes moltes obres d'art que no han arribat fins els nostres dies.

Un dels llocs on podem comprovar i consultar la gran quantitat d'aquestes creus que existien a Catalunya és el Fons Fotogràfic Salvany on poden trobar veritables joies documentals de com era el territori a principis del s. XX en retrats de format de fotografia estereoscòpica. En aquest fons podem trobar com era, per exemple, la creu de terme de Sant Vicenç dels Horts, a la qual correspon la foto que he posat per il·lustrar aquest article (no és la de Sant Boi). I curiosament, en aquest arxiu podem trobar interessants fotografies de Sant Boi, però no trobem de la que podia havia estat la Creu de terme de Sant Boi i que en algun document de relacions de camins de Sant Boi de 1848 es citava per demostrar l'antiguitat del Camí Ral; per tant, a principis de segle ja es possible que aquesta creu no existís i que no fos destruïda a la Guerra Civil com tan d'altres.

Fent la consulta a l'amic Carles Serret de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, aquest em va donar la resposta a través d'una citació al llibre que va fer l'historiador Jaume Codina titulat “Llibre de politiqueses i curiositats: memòries de Pau Porcet (1788-1856)”. En aquestes memòries, en Pau Porcet, ens dona la dada de que el 24 de juny de 1850, “lo Riu Llobregat ba beni molt gros, que se ba Cabâ de menjâ tota la terra de la Era Cal Terralló y de la Era de a cal Met de la Mateva, que hi havia una Creu molt adornada de Pedra ab la Ymatge del Gloriós Patró y advocat Sant Baldiri”. En definitiva, a Sant Boi hi havia una creu de terme que podria ser similar a la que existia a Sant Vicenç dels Horts -destruïda durant la Guerra Civil- però que en el nostre cas va ser destruïda per un altre enemic: el riu.