02 de novembre, 2010

Manual de com desestabilitzar Catalunya...


Perdoneu-me, però us vull explicar una d'aquelles “Històries de la Puta Mili” en la qual me'n vaig veure embolicat quan vaig fer la mili a l'any 1985 a Madrid. Em va tocar com a destí l'Escola d'Estat Major i, perquè ens entenguem, era una mena d'ESADE o d'IESE militar de l'època pels oficials de l'exercit per tal d'obtindre el títol d'Estat Major.

El Madrid d'aquella època no té res a veure amb el d'ara: era el Madrid d'en Tierno Galván com alcalde (eren genials els seus bans i el seu talant humà i bondadós) i de la Movida. Sempre me'n recordo que un bon grapat de catalans vam demanar permís al nostre capità per anar a veure un concert de Lluís Llach en plenes festes de San Isidro... Avui seria impensable!

Era un any en el que el ministre de Defensa era en Narcís Serra... Un subtinent “xusquero”, caspós i alcoholitzat només ens donava els permisos de cap de setmana si responíem bé a les seves preguntes del tipus “¿Quién es el Jefe de la Fuerzas Armadas?” o “Nombre del teniente general de la región militar I”. A mi un dia em va preguntar “Nombre del ministro de Defensa” i jo vaig respondre que Narcís Serra i Serra i em va respondre -ben cabrejat- que no hi havia cap ministre amb aquest nom tan rar i no em va voler donar el permís... Em va donar una segona oportunitat i em va preguntar d'on era el meu pare; jo vaig respondre que d'Almeria i ell em va contestar “chaval, te ha salvado tu padre de que te quedes sin permiso”.

Va ser una època interessant perquè vaig conèixer a molta i bona gent molts llocs d'Espanya que admiraven Catalunya o que tenien una imatge distorsionada de la realitat. Però jo diria, malauradament, que aquesta distorsió s'ha incrementat de manera brutal en l'actualitat per la irresponsabilitat dels polítics de dretes d'aquest país, buscant un rendiment polític a costa de desestabilitzar moltes coses que pensavem que ja estaven superades i normalitzades.

A l'Escola d'Estat Major vaig estar treballant (sí, treballant, de veritat) a l'oficina de cartografia i dibuix. Donat la meva formació com a dissenyador gràfic i la meva experiència laboral com a delineant, la meva funció era crear presentacions gràfiques per informes formatius i transparències que utilitzaven els professors militars a les seves classes.

Un dia vaig rebre l'encàrrec del meu capità de l'oficina d'il·lustrar un informe restringit sobre Catalunya que era una mena de tesi d'un alt oficial que estudiava en aquella escola. El capità em va explicar quins gràfics devia de realitzar i em va dir i recalcar que era un informe confidencial i secret i que no podia informar a ningú. Curiosament, el capità sabia que era català i, fins i tot, alguna vegada m'havia demanat que l'ajudes a traduir algun text en català perquè estudiava teologia... Evidentment, vaig aprofitar per llegir tot l'informe -molt complert amb dades objectives extretes de fons escrites en català que parlaven de la història de Catalunya o de les variants dialectals- i la meva sorpresa va ser al arribar a l'apartat on es parlava de “como desestabilizar la sociedad catalana” des d'una perspectiva militar: només hi havia un punt en aquest apartat i que deia clarament “enfrentar las comunidades catalanohablante y castellanohablante con el tema de la lengua para conseguir un enfrentamiento social que justifique un acción armada”.

Com podeu veure, sembla que 25 anys desprès, aquesta és la formula irresponsable -la de una perversa estratègia militar de desestabilització social- que algunes forces polítiques volen aplicar a Catalunya per esgarrapar uns quants vots més al preu que sigui.

28 d’octubre, 2010

Sant Boi recupera el Pi de Can Cartró


En el marc de la 5a Pujada a la Creu de Can Cartró celebrada el passat diumenge 24 d'octubre, va tenir lloc la plantació d'un pi pinyoner, en record de l'antic Pi d'en Cartró o de Can Cartró desaparegut fa gairebé cent anys.

El 1915 un llamp va destruir aquest pi pinyoner centenari i majestuós del qual hi han cròniques del s. XIX que en parlen de la seva funció com a referència dels mariners que arribaven en vaixell a port de Barcelona. A l'Arxiu Municipal de Sant Boi (Can Torrents) podeu trobar una il·lustrativa fotografia de principis de segle d'aquest magnífic pi.

En l'acte simbòlic de la plantació van participar alguns dels membres de la Unió Excursionista de Catalunya que l'any 1956 van aixecar l'actual Creu de Can Cartró que es troba al cim del Pi de Cartró que amb els seus 338 m és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural, amb el suport de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament de Sant Boi, del Centre Excursionista Sant Boi i de la ràdio municipal de Sant Boi.

25 de juliol, 2010

La font de vi del camí de Sant Jaume




A la població d'Irache a Navarra, existeix un font única a peu del Camí de Sant Jaume, entre les Bodegas Irache i l'església d'aquesta població; es tracta d'una font de vi. I raja gratuïtament pels pelegrins un vi negre i jove que no està pas malament; de fet, els vins d'Irache són d'aquells excel·lents “tintos” i rosats navarresos. De fet, si us connecteu a la web d'aquest celler, us podeu connectar amb la webcam de la font, on durant les 24h podeu veure els pelegrins que beuen i omplen les seves botes d'aquest generós do de Déu.

Avui a les notícies, he vist la notícia de l'alegria de molts pelegrins al poder arribar avui a Santiago de Compostel·la en el dia de Sant Jaume i, per tant, celebrar alhora el xacobeo per coincidir en diumenge. Fins el 2021 no es tornarà a repetir la situació d'un any xacobeo i em faria il·lusió fer el camí, i si no arribo a Santiago pel 25 de juliol, sempre em quedarà el poder arribar a la font de vi d'Irache i donar les gràcies a l'apòstol pel vi que raja.

06 de juliol, 2010

Rutes vora el mar (VII) El camí de Sant Jaume pel Jaizkibel







S'ha posat de moda que per excusar-se per no assistir a un acte dir que “estic fent el camí de Sant Jaume” (com per exemple, per assitir a una compareixença parlamentaria... he, he...); però de fet, des de la recuperació de les cel·lebracions del Xacobeo des dels anys 80, fer el camí s'ha posat de moda.

A part de tradicional ruta pel “camí antic” que s'inicia a Roncesvalles, han existit històricament altres rutes com la del Camí de Sant Jaume per la Costa; ruta que comença a la població guiposcuana d'Irun passant per Donosti, Bilbo, Santander, Oviedo, Ribadeo i d'aquí fins a Santiago de Compostel·la. Aquesta ruta és més “fresca” que la del camí antic que passa per càlides terres castellanes i té l'al·licient de que es contempla el mar en bona part el trajecte.

I si el vostre objectiu és només poder fer una agradable passejada vora el mar, us recomano que en feu el tram que passa pel mític Jaizkibel; es tracta d'una ruta que ens aporta unes vistes magnífiques del paisatge mariner de la costa vasca amb la sensació d'estar fent un recorregut d'alta muntanya però on realment no sobrepassen els 500 m d'alçada.

El tram que us proposo surt del santuari de Guadalupe, al qual es pot accedir caminant o en cotxe des de la bella i històrica població costera d'Hondarribia. Des d'aquest santuari i sempre caminant per la carena del Jaizkibel per un magnífic sender senyalitzat, trobarem tot un conjunt de torres de guaita i de forts militars, aparentment medievals, construïdes realment a finals del s. XIX durant les darreres Guerres Carlistes. Per una banda també trobarem monuments megalítics i podrem fruir de belles panoràmiques on s'encabeixen sovint els cavalls que pasturen per aquestes terres tan verdes. L'objectiu que us proposo és arribar fins el cim de Jaizkibel, passant primer per l'extraordinari mirador del que havia estat un parador de turisme que, afortunadament i desprès d'un incendi, les autoritats van fer desaparèixer.

Avis: fer aquesta ruta no us servirà de penitència, però segur que us servirà per agafar la gana abans d'anar a una bona sidreria...

28 de juny, 2010

Passejada per l'antiga Quadra del Benviure








Ahir, 27 de juny vaig tenir l'honor de compartir la tasca de guia amb la Maria Lledó Barreda, directora del Museu de Sant Boi, en la passejada històrica que aquest museu va organitzar per conèixer l'antiga jurisdicció medieval del Benviure.

La Maria es va centrar en explicar l'origen d'aquesta jurisdicció medieval santboiana, la història de la Torre de guaita de Benviure del s. XI, així com dels orígens ibèrics d'aquest territori.

El topònim santboià de Benviure sempre m'ha agradat pel que representa del concepte d'unió de “bona vida” i territori. La vida a l'època medieval no era gens fàcil, però probablement aquell racó on s'assentava la Torre de Benviure era un bon lloc per viure.

Com que aquesta antiga jurisdicció medieval també ocupa una bona part de la muntanya del Montbaig, em vaig encarregar d'explicar alguns dels elements de patrimoni històric que es poden trobar com les construccions de pedra seca (per cert, l'ajuntament de Sant Boi ha començat una nova campanya de recuperació de la pedra seca dels marges de l'àrea de lleure de Benviure) i les restes del Camí Ral entre Sant Boi i Vilafranca -important via de comunicació en temps medievals, de la qual s'encarregava de vigilar la torre-, així com, les restes de la Carrerada del Montbaig.

Sempre em deixa un bon sabor de boca el poder explicar i mostrar “in situ” aquestes coses que tan m'apassionen a ciutadans que mostren interès i sensibilitat per aquests temes relacionats amb el patrimoni històric local.

15 de juny, 2010

Rutes vora del mar (VI) “El Flysch de Zumaia”







Euskadi és un paradís pels amants de senderisme vora el mar; la seva costa ens ofereix grans oportunitats de fruir d'una natura on convergeix la muntanya i el mar de forma plàcida i alhora espectacular. La ruta que us proposo és pot ser una de les més interessants per la seva bellesa i per les coses que podem aprendre: caminarem a la vora d'uns penya segats en forma de flysh que ens expliquem 50 milions d'anys de la història del nostre planeta, ni més ni menys...

Zumaia és una agradable població costera de Guipuzkoa, epicentre d'una gran quantitat de possibles rutes senderistes vora el mar o en direcció a les muntanyes de l'interior; entre elles destaquen el Camí de Sant Jaume (Done Jakue Bidea) de la costa i la ruta GR 121 (ruta de la Costa); precisament, caminarem per un tram d'aquesta ruta des de Zumaia en direcció a Deba.

Abans de començar la caminada, us recomano que us apropeu a l'Oficina de Turisme de Zumaia on us facilitaran excel·lents plànols (fins i tot, tenen informació en català) que us ajudaran a fer el recorregut i on us poden indicar l'inici de la ruta: l'ermita de San Telmo. A l'oficina també us indicaran on es troba Algorri, el Centre d'Interpretació dels Recursos Naturals de Zumaia; visita molt recomanable per conèixer i entendre la singularitat geològica del flysh de Zumaia: cadascuna de les làmines rocoses que ens trobarem pel camí són registres de fets cabdals com l'extinció dels dinosaures fa 65 milions d'anys o del gran escalfament de la Terra ocorregut fa 56 milions d'anys. Zumaia, és de fet un referent mundial per a científics i investigadors.

Doncs bé, un cop a l'ermita de San Telmo (connectada a la població per un carrer), seguim caminant per un sender amb senyals blanques i vermelles de la GR 121. Com podreu comprovar de seguida, si teniu vertigen millor que no continueu... perquè ens trobem caminant immediatament per sobre d'un penya-segat format per un llibre de fulles rocoses. Arribem fins a la punta d'Algorri, on podem fruir d'una meravella panoràmica de la costa i del camí que hem d'anar seguint. Durant aquest tram trobarem misteriosos forats fets en les “pàgines” rocalloses: són mostres preses pels científics que si tinguéssim la possibilitat de mirar-les amb un microscopi, veuríem microesquelets i conxes d'organismes marins.

Si només volem caminar vora el mar, es recoman continuar per un corriol vora els penya-segats i deixant les marques de la GR (atenció, si anem amb nens) fins al caseriu de Peko; però si voleu fer també muntanya, continueu per la GR pujant fins el cim verdós del Ollaortzagain (202 m) i desprès caminar fins el bell nucli de Elorriaga amb la seva ermita de San Sebastian.

Per acabar un darrer consell, des de Zumaia surt un vaixell per visitar la costa per va la nostra ruta; és molt recomanable i divertida fer aquesta visita per tenir una visió complerta de la importància del flysh de Zumaia.

13 de maig, 2010

Espot divulgatiu del Camí Ral

Tal com us explicava en el meu article "Espot del Parc Forestal Montbaig" no es tracta de cap campanya publicitària oficial; es tracta d'una pràctica per la universitat. És un pràctica de l'assignatura de vídeo de la carrera de grau de multimèdia que estic realitzant a través de la UOC; la pràctica consisteix en l'el·laboració d'un videoclip amb ritme musical i he aprofitat per promocionar la ruta del Camí Ral -ruta mil·lenària- entre Sant Boi i Vilafranca del Penedés que passa per Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls. He mesclat imatges del sender amb les seves roderes i algunes de les mostres de patrimoni històric que podem veure durant el seu recorregut (falten moltes coses...). Ja sé que es podem millorar algunes coses i que falten aspectes per reflectir, però és un espot de 35" i és el segon que faig! Ara, però m'ho passat molt bé fent-lo... I la música és el magnífic tema medieval "Saltarello" de Dead Can Dance.