14 d’octubre, 2009

La recuperació de l’antic camí de Sant Jaume del Baix Llobregat


Aquest estiu vam saber de la bona notícia de que el camí català de Sant Jaume s’ha incorporat a la ruta oficial del Xacobeo.

El camí oficial català surt del monestir de Monserrat i des de aquest meravellós i espiritual lloc està perfectament senyalitzat el seu recorregut en direcció cap a Igualada. Però a Catalunya no podem parlar d’ún únic camí català de Sant Jaume, sinó dels camins catalans de Sant Jaume en plural (el camí català per San Juan de la Peña, el de Lleida i Zaragoza, el de l’Ebre, el de Girona i el de Ripoll i Vall de Camprodon). Fins i tot, el camí ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que passava per Sant Boi de Llobregat havia estat un camí de connexió amb el camí català de Sant Jaume al unir-se amb el camí que anava en direcció a La Llacuna i a Igualada.

Però una altre notícia que hem sabut aquest estiu i que és un fet molt important per rellançar la identitat històrica i la recuperació dels entorns naturals de la comarca del Baix Llobregat, és la localització del perdut tram del camí català de Sant Jaume entre Martorell i Montserrat. Aquesta localització ha estat gràcies a la extraordinària recerca del geògraf Miquel Vives publicada en la seva tesi “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Gràcies a la tasca d’en Miquel Vives de convèncer a les autoritats i a la voluntat política dels ajuntaments de Martorell, Abrera, Esparraguera, Olesa de Montserrat i Collbató (I amb el suport del Govern de la Generalitat de Catalunya), aquest camí es senyalitzarà com a camí de Sant Jaume.

Però la recuperació del camí de Sant Jaume des de Martorell unida a l’ambiciós projecte de recuperació del riu Llobregat com a parc fluvial amb una xarxa de camins que vagin des d’Olesa de Montserrat fins el Prat de Llobregat, permetrà que molts ciutadans del Baix Llobregat puguin iniciar el camí de Sant Jaume sortint de casa. Què esteu esperant per fer-vos la credencial de peregrí?

L’imatge és una part de la “Carte de Chemins de S. Jacques de Compostelle” de 1648.

10 d’octubre, 2009

Posar en valor el patrimoni històric-militar: el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais)






L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van tenir que decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.
Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.
Une de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac. Fortificacions petites amb petites guarnicions de soldats i amb petites bateries de canons.
Una d’aquestes fortificacions, el Forte de Sao Jorge de Oitavos, va ser declarada monument nacional i va ser restaurada per la Câmara Municipal de Cascais. Desprès de la seva restauració, s’ha realitzar un interessant centre d’interpretació on s’han reconstruït l’armament que existia i on s’explica tots els elements de la intrahistòria i de la cultura militar de l’època.
Aquesta fortificació es troba ubicada en un entorn natural de primer ordre com és el Parc Natural de Sintra-Cascais.
Un bon exemple del que es posar en valor el patrimoni històric i militar i que es podria aplicar en el futur al Castell de Montjuïc.

30 de setembre, 2009

Sant Boi protegeix el seu patrimoni de Pedra Seca


En ple municipal de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat del 21 de setembre, es va aprovar una moció per a la protecció del patrimoni local de la pedra seca i de suport a la Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec.

El que es va acordar, a part de l’adhesió a la Declaració de Torroella de Montgrí, amb els vots favorables del PSC, ICV-EUiA, CiU, ERC i C's (el PP, a tot el que posa “Països Catalans” ho vota en contra) i amb el suport del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat, són –ni més ni menys- els següents punts:

- La documentació i catalogació de tot el patrimoni de pedra seca del municipi.
- La seva protecció i declaració com a bé cultural d’interès local.
- Instar el Parlament de Catalunya a declarar tot el patrimoni de pedra seca de Catalunya com a bé cultural d’interès nacional, en els supòsits de la llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.
- Donar a conèixer aquests acords al president i grups polítics del Parlament de Catalunya, al departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a la Coordinadora d'Entitats per la Pedra Seca de Catalunya i a la revista Pedra Seca.

L’aprovació d’aquesta moció posa a Sant Boi entre les poblacions capdavanteres en la protecció del patrimoni de la pedra seca. I Sant Boi ho fa amb fets: promovent plans d’ocupació que estan restaurant barraques i marges de pedra seca al Parc Forestal Montbaig (muntanya de Sant Ramon). Aquest impuls ha agafat una gran volada i crec que no pot tenir marxa enrera perquè els plans d’ocupació és una magnífica eina que, a part de recuperar patrimoni, ajuda a donar feina a gent que està a l’atur.

La experiència de Sant Boi serà presentada ben aviat a finals d’octubre a la “V Trobada d’estudi per a la preservació del patrimoni de pedra en sec als Països Catalans (Mallorca)” .

A la foto podeu veure la darrera barraca restaurada de la qual ja us informava al post “Sant Boi recupera la Pedra Seca (III)”

20 de setembre, 2009

Passejada per l'antiga Quadra del Llor

L'antiga jurisdicció medieval de la Quadra del Llor coincidia amb l'actual vall del Llor, un espai agro-forestal de gran interés natural a pesar dels efectes de les darreres ventades del mes de gener.
Si vols conèixer alguns dels massos que fomaven part de la Quadra del Llor com les misterioses runes de can Tutussaus o la recuperada masia de can Palós, eremitoris rupestres, construccions de perdra seca i les restes de l'antic camí vell de Torrelles, fes-ho de la ma del Museu de Sant Boi el proper diumenge 27 de setembre d'11:30 a 13:30h. Inscripcions i més informació al telèfon 93 635 12 50.
Més informació sobre la vall del Llor i de la Quadra del Llor en "el marge":

16 de setembre, 2009

“El Oráculo de la Luna” de Frédéric Lenoir.

“El Oráculo de la Luna” és d’aquells llibres que des del principi es fan “estimar”. No és una novel·la “històrica” més. És una novel·la d’aquelles en que t’enamores dels personatges, en que t’involucres en l’acció que és present a tota la trama i que a la vegada t’aporta moltes coses en l’àmbit dels coneixements. I déu ni do la quantitat de coses que aporta la novel·la en l’àmbit de la història, la filosofia, la religió i l’astrologia.
Per mi, aquest llibre és en síntesi una història d’un amor impossible que aconsegueix convertir-se en un amor real; tot, en un context històric de la Itàlia del segle XVI on a la vella Europa hi han forces convulsions religioses i filosòfiques, i el Mediterrani és l’escenari d’un xoc cultural, econòmic i militar entre el món cristià i el musulmà.
Però, com deia abans, la lectura d’aquesta novel·la és també un gran recorregut didàctic per la filosofia, la religió i l’astrologia (l’astrologia era de fet una disciplina de la qual els científics de l’època eren experts i la empleaven constantment. De fet, l’astronomia i l’astrologia anaven agafades de la ma en aquella època). I tot això és possible perquè l’autor d’aquesta novel·la, Frédéric Lenoir, és filòsof, historiador i un profund coneixedor de les religions com ho demostra el fet de que sigui el redactor en cap de la revista “Monde des religions”.
Frédéric Lenoir és també el coautor d’una altre novel·la històrica meravellosa: “La caida del ángel” que també us recomano. És també un autor que s'ha mostrat molt crític amb la obra de Brown per la seva falta de rigor històric.
És molt possible que els escèptics d’astrologia, desprès de llegir aquest llibre, es prendran més seriosament l’astrologia... “y hasta aquí puedo hablar”... je, je.

11 de setembre, 2009

En busca de “O Templo da Lua” de Sintra



La Serra i costa de Sintra (Portugal) és potser un dels llocs més màgics del món on els amants del misteri i l’esoterisme, conjugat amb la història i l’arqueologia, trobaran suficients elements per elevar la seva curiositat per aquestes qüestions.
Unes de les fites que persegueix l’arqueologia portuguesa ha estat trobar un d’aquest racons màgics i misteriosos d’aquest territori: el desaparegut Temple de la Lluna (“O Templo da Lua”).
Des de l’any 1505 se’n té notícies de la ubicació d’aquest temple en la “Freguesia” de Colares (Sintra), ubicant-se concretament en “O Alto da Vigia” entre la “Foz do rio Maças” (avui platja anomenada “Praia das Maças”) i la “Praia Pequena”. “O Alto da Vigia” té 42 m i és la part més alta del promontori anomenat “Ponta da Rodizio”. Un racó magnífic i preciós de la costa portuguesa que forma part del Parc Natural de Sintra-Cascais.
Les restes d’aquest temple van ser descrites l’any 1571 per Francisco de Holanda com “un cercle que al voltant està ple de cipos en memòria del Emperadors Romans”; encara que, molts historiadors portuguesos parlen d’un culte més antic, ja que els anteriors pobladors d’aquestes terres abans del romans -el celtes- ja rendien culte al Sol i a la Lluna tal com descriu Estragon.
Des de fa molts anys, passo les meves vacances en la població de Colares; i des de que vaig assabentar-me de la història d’aquest temple, he passejat moltes vegades per aquest racó amb la il·lusió vana de trobar alguna resta.
La meva sorpresa ha estat aquest any, ja que m’he trobat una excavació arqueològica oficial en tota regla en aquest lloc. Una amable arqueòloga de l’equip em va explicar que, de moment, les troballes trobades corresponien amb una torre de vigilància del s. XVI (d’aquí el topònim “Vigia”), unes tombes de l’època àrab medieval i d’un possible “mihrab”; i el que és més important: pedres de factura romana aprofitades en la construcció dels elements abans esmentats que donen pistes de la existència d’alguna construcció romana en aquestes contrades que podria ser el perdut Temple de la Lluna. És molt possible que ben aviat en tinguem notícies molt interessants.

03 de setembre, 2009

La roca de l’Elefant, la prova del pas d’Anníbal pel Coll d’Ares.

Respecte a la reconstrucció que ha fet de la ruta d’Anníbal per Catalunya en la revista Sàpiens 82 (una revista que recomano als amants de la història i l’arqueologia), us voldria comentar que fa un parell d’anys vaig assistir a l’ajuntament de Camprodon a una interessant conferencia de l’arqueòleg Simeón García-Nieto Conde, on presentava un treball d’investigació al respecte. La seva conclusió era que Anníbal va fer passar una part del seu exèrcit pel Coll d’Ares i no pel Coll de la Perxa.
García-Nieto afirmava que la ruta natural per passar amb el seu exèrcit era per la costa seguint la Via Heràclea que posteriorment es va convertir en la Via Augusta-, però a l’arribada a l’Estany de Banyoles, no es va dirigir al Coll de Pertús sinó es va dirigir cap a la Vall de Bianya i –traspassant pel Capsacosta, que posteriorment va ser la Via Annia romana- va pujar posteriorment a través de la Vall de Camprodon fins al Coll d’Ares. La prova més evident que va presentar aquest arqueòleg és la troballa del gravat d’un elefant molt ben definit en una gran roca que hi ha al cim del Puig Solana a la Vall de Bianya al costat del que sembla un jaciment ibèric i que va ser localitzat el 1975 de forma casual per un treballador forestal.

Foto d’en Simeón García-Nieto Conde extreta del seu treball “Pirineum, Annibal Ad Portas”.