Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Geologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Geologia. Mostrar tots els missatges

23 d’agost, 2012

Rutes vora el mar (XI): San Juan de Gaztelugatxe


Probablement, San Juan de Gaztelugatxe sigui un dels paisatges més espectaculars i singulars de la costa vasca; i alhora, un d'aquells racons magnètics que transmeten una màgia i, perquè no dir-ho, una espiritualitat ben intenses... Caminar fins aquest lloc, és com caminar a un més enllà, és com caminar a una altra dimensió.


La meta de la nostra ruta és l'ermita de San Juan, situada en el cim de l'illot de Gaztelugatxe que juntament amb l'illa d'Aqueche forma part d'un biotop protegit de gran valor natural. Aquest espai es troba molt a prop de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai que també alberga un entorn natural de primer ordre on es fusiona la muntanya amb el mar.


Aquest bell racó està situat en el terme municipal de Bermeo, podent-se a propar en cotxe des d'aquesta localitat i des de Bakio a través de la carretera BI-3101. La ruta que us proposem és el PR-BI-179 anomenat “Camino de San Juan” o “San Juan Bidea” que surt des del casc antic de Bermeo per l'arc de San Juan, l'únic reste de l'antiga muralla medieval d'aquesta població. Es tracta d'un magnífic sender que també aprofita camins veïnals i té la particularitat que, a més a més dels típics senyals grocs i blancs de les PRs, trobarem les suposades trepitjades de Sant Joan en l'inici i final del recorregut. Aquesta ruta té 9 km des de Bermeo amb un desnivell de 435 m i es triga d'anada unes 3:30 h, per tant es una ruta que d'anada i tornada pot comportar tota una jornada si comptem el temps dels descansos i menjar.


Si només disposem de mig matí, una bona opció és apropar-se per la carretera BI-3101 fins el restaurant Enerpi (té una magnífica àrea de lleure per dinar). Si venim en cotxe des de Bermeo, és molt recomanable parar-se primer en el mirador de Gaztelugatxe i poc després girar a la dreta, posant atenció d'aparcar immediatament en l'aparcament arbrat que hi ha al costat del restaurant sense continuar per una carretera que indica Gaztelugatxe, però que està tallada (no fa gaire, es permetia baixar en cotxe fins a un aparcament situat a la vora del mar, però el mal estat de la carretera per culpa de les esllavissades ha recomanat a les autoritats tallar-la, afavorint que no hi hagin grans aglomeracions de gent).


L'inici d'aquesta ruta més curta és, precisament, des del restaurant Enerpi. Un camí empedrat amb una rústica senyalització ens indica l'inici del camí des d'aquí. Trigarem uns 35' en arribar a l'ermita de San Juan desprès de fer una forta baixada (compte si ha plogut!) i desprès de pujar unes 231 escales que uneixen la costa amb aquest illot (un autèntic Viacrucis on les creus numerades i les trepitjades de Sant Joan ens aniran indicant el que falta).

La vista des de San Joan és esglaiadora, transmeten una pau i una espiritualitat només trencada per l'excés de visitants irrespectuosos. És fàcil assistir a la presència de persones que preguem mirant al mar; nosaltres ens vam trobar amb una noia que tocava una mena de tambor i estava “en trance”.

Però el que marca la tradició és tocar la campana exterior tres cops i demanar un desig... Hi han altres informacions que indican que realment s'ha de tocar la campana tretze cops... Per si de cas, vaig demanar dos desitjos...

Us recomano el visionat d'aquest vídeo que he realitzat en HD per elmargecomunica.com:


01 de maig, 2012

El misteri de la casa de les Fites...









El reciclatge de materials de construccions més antigues ha estat una constant al llarg de la història. Les canteres de pedra eren sempre d'un gran valor estratègic pels poderosos per construir els seus palaus, els seus castells, les seves muralles, les seves esglésies... Però no sempre es disposava de la pedra o de la possibilitat de la fabricació de maons i, per tant, calia aprofitar altres materials que provenien de les runes de construccions més antigues. D'aquesta manera, podem veure, per exemple, com a la muralla romana de Barcelona ha estat reparada a èpoques posteriors de l'Edat Mitja amb làpides funeràries romanes.

El nucli antic de Sant Boi està ple d'aquests exemples d'utilitzar materials reciclats en la construcció al llarg de la història. En un mur de moltes cases d'aquesta població podem trobar materials tan diversos com restes de ceràmiques romanes, pedra de Montjuïc, pedra vermella de marès, llicorella, torturà, maons, restes de teulades, etc... Tot això configura unes textures interessants en molts dels murs de les cases més antigues de Sant Boi, adquirin una personalitat pròpia que s'accentua a mida que cauen les capes de revoc pel desgast del temps i la falta de manteniment.

Un cas molt curiós és el que jo anomeno la “Casa de les Fites”, situada al carre la Pau, 19 de Sant Boi. Es tracta d'una casa de principis del s. XX i que és un clar exemple de construcció humil (però amb petits elements ceràmics que li donen un aire modernista); aquesta casa es va construir amb el reciclat de materials, però destaca un material inaudit: unes fites amb la epigrafia “B”. Pot semblar un misteri.. però no ho és. Aquestes fites son blocs construïts amb ciment mesclat amb petits còdols que van ser fabricats a finals del s. XIX per delimitar els terrenys del territori de l'antiga quadra medieval del Bori o Benviure (les podem trobar a la muntanya del Montbaig, a la Vall de Can Carreres o als boscos de Can Tutussaus a la Vall del Llor). Aquests terrenys tenien dos tipus de fites: unes més grans amb la epigrafia “Bori” que marcaven les cantonades principals i altres amb la “B” que eren de confirmació de perímetres. Probablement, en van sobrar moltes i van ser aprofites com a un material més de construcció.

De Fites de Sant Boi

Us recomano que veieu el meu article de les "Fites de Sant Boi"

02 d’octubre, 2011

Ramisco, el vi de les vinyes més antigues d'Europa

Detall del raïm del Ramisco

"O Elèctrico da Sintra"passant davant de l'Adega Regional de Colares
Vista del nucli antic de Colares
Selecció de vins dels tres cellers existents a Colares
Vinyes plantades a la sorra a la població d'Azenhas do Mar, freguesia de Colares
Durant la segona meitat del s. XIX, les vinyes europees van patir l'atac de la fil·loxera, una plaga que les va devastar totes. Les vinyes portugueses no van ser una excepció; en 1865, totes les vinyes del país van ser també devastades per la fil·loxera. Només en un petit territori que pertany al concelho de Sintra en Portugal, la freguesia de Colares, la desgraciada plaga no va poder destruir les vinyes d'una varietat única al món: el Ramisco.

Les vinyes de Colares van restar incòlumes, gràcies a les condicions dels terrenys arenosos on estaven plantades, on el terrible insecte no va trobar la manera de penetrar. Aquest fet de ser l'única vinya no afectada per la fil·loxera fa que el vi que surti de les seves vinyes sigui únic i de gran categoria, molt apreciat pels col·leccionistes i amants del vi. Un veritable legat del patrimoni històric i enològic de com era el vi en l'antiguitat.

Des del segle XIII, es té constància escrita de la existència d'aquestes vinyes. I en contra del que es pugui pensar, el conreu d'aquesta vinya és molt difícil per les condicions climatològiques i del terreny on s'assenten. Les vinyes pateixen el vent constant de l'Atlàntic, fet que va propiciar que aquesta espècie de vinya es convertís en una planta trepadora, estenent-se pel terra de sorra i protegit per tancats de canyes. En funció de l'època de l'any, les vinyes son “elevades” per evitar l'escalfor de la sorra, permetent el creixement i maduració de la fruita abans de la seva collita.

La productivitat és capritxosa, ja que aquestes vinyes son molt velles amb un rendiment molt baix. Encara que alguns productors han arrancat les velles vinyes i han plantat de noves, amb una gran dificultat pel tipus de terreny.

A pesar de que estan ubicades en una àrea de paisatge protegit, la pressió urbanística (és un territori molt atractiu per les segones residències a l'estiu) per reconvertir-los en terrenys per edificar és enorme i tentadora pels seus propietaris.

El Ramisco no és un vi amb alta graduació i te un preciós color rubí. Per mi és un vi deliciós, encara que no té un fons afruitat. Des de 1908, Colares és una denominació d'origen (DOC) i per poder obtenir aquest qualificatiu ha d'estar elaborat en 80% amb la varietat Ramisco i el vi ha d'estar un mínim de 18 mesos de repòs.

A la barriada de Banzao, a l'antiga adega (celler en portuguès) Beiramar hi ha una exposició sobre aquests vins i podeu també adquirir-los per un preu que oscil·la entre els 10 i 15 €. També des de l'Adega Regional de Colares surt una ruta de senderisme relacionada amb el vi que ens permet veure in situ com son les vinyes i el seu entorn.

Us convido a veure aquest interessant reportatge de la televisió portuguesa (RTP) on podeu obtenir més informació. I si aneu, no deixeu de veure les vinyes fent La Ruta do Vinho, una ruta de senderisme senyalitzada que pertany al Parc Natural de la Serra de Sintra-Cascais.

25 de setembre, 2011

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès







Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)

15 de juny, 2010

Rutes vora del mar (VI) “El Flysch de Zumaia”







Euskadi és un paradís pels amants de senderisme vora el mar; la seva costa ens ofereix grans oportunitats de fruir d'una natura on convergeix la muntanya i el mar de forma plàcida i alhora espectacular. La ruta que us proposo és pot ser una de les més interessants per la seva bellesa i per les coses que podem aprendre: caminarem a la vora d'uns penya segats en forma de flysh que ens expliquem 50 milions d'anys de la història del nostre planeta, ni més ni menys...

Zumaia és una agradable població costera de Guipuzkoa, epicentre d'una gran quantitat de possibles rutes senderistes vora el mar o en direcció a les muntanyes de l'interior; entre elles destaquen el Camí de Sant Jaume (Done Jakue Bidea) de la costa i la ruta GR 121 (ruta de la Costa); precisament, caminarem per un tram d'aquesta ruta des de Zumaia en direcció a Deba.

Abans de començar la caminada, us recomano que us apropeu a l'Oficina de Turisme de Zumaia on us facilitaran excel·lents plànols (fins i tot, tenen informació en català) que us ajudaran a fer el recorregut i on us poden indicar l'inici de la ruta: l'ermita de San Telmo. A l'oficina també us indicaran on es troba Algorri, el Centre d'Interpretació dels Recursos Naturals de Zumaia; visita molt recomanable per conèixer i entendre la singularitat geològica del flysh de Zumaia: cadascuna de les làmines rocoses que ens trobarem pel camí són registres de fets cabdals com l'extinció dels dinosaures fa 65 milions d'anys o del gran escalfament de la Terra ocorregut fa 56 milions d'anys. Zumaia, és de fet un referent mundial per a científics i investigadors.

Doncs bé, un cop a l'ermita de San Telmo (connectada a la població per un carrer), seguim caminant per un sender amb senyals blanques i vermelles de la GR 121. Com podreu comprovar de seguida, si teniu vertigen millor que no continueu... perquè ens trobem caminant immediatament per sobre d'un penya-segat format per un llibre de fulles rocoses. Arribem fins a la punta d'Algorri, on podem fruir d'una meravella panoràmica de la costa i del camí que hem d'anar seguint. Durant aquest tram trobarem misteriosos forats fets en les “pàgines” rocalloses: són mostres preses pels científics que si tinguéssim la possibilitat de mirar-les amb un microscopi, veuríem microesquelets i conxes d'organismes marins.

Si només volem caminar vora el mar, es recoman continuar per un corriol vora els penya-segats i deixant les marques de la GR (atenció, si anem amb nens) fins al caseriu de Peko; però si voleu fer també muntanya, continueu per la GR pujant fins el cim verdós del Ollaortzagain (202 m) i desprès caminar fins el bell nucli de Elorriaga amb la seva ermita de San Sebastian.

Per acabar un darrer consell, des de Zumaia surt un vaixell per visitar la costa per va la nostra ruta; és molt recomanable i divertida fer aquesta visita per tenir una visió complerta de la importància del flysh de Zumaia.

27 d’abril, 2009

Marges de Sant Boi (IV)




Probablement, els marges de pedra seca més antics de Sant Boi han estat fets amb pedra turturà (o torturà, segons altres fonts). Són els marges de les zones més planeres entre les faldes de les nostres muntanyes i la zona deltaica on abundaba aquest material (a la muntanya s’utilitzava la llicorella i el quars blanc); zones que han estat pràcticament urbanitzades, cosa que fa que en quedin pocs exemples d’aquests tipus de marges.

En podem trobar pel cantó de muntanya dels carrers Benviure i Pollancres al barri de Marianao, a Can Carreres Vell i a l’àrea de lleure del Benviure al Parc Forestal del Montbaig.

Però on podem trobar els més interessants, són els que hi han al camí de Can Salgado (els de les fotos que veieu en aquest post), en el límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló.

Aquests marges són molt interessants per la seva bellesa estètica i per estar molt a prop d’una interessant mostra –difícils de trobar i de visualitzar- d’aflorament de crosta de turturà d’uns 5 metres de llargària i 2 metres d’amplada. Aquestes crostes eren les que es quarterejaven per poder llaurar al terreny argilós que hi havia a sota i d’aquesta manera aprofitar per obtenir el material per fer el marges; també s’ha utilitzat –durant molts segles- aquest material per a la construcció de les cases humils de Sant Boi.

El turturà és una roca sedimentaria dura formada per nòduls carbonat càlcic i fang però amb un color més clar que el fang.

23 de febrer, 2009

Rutes vora el mar (V) “El Tómbolo de Trafalgar”





La província de Cadis és un paradís pels amants de caminar vora el mar. Podem trobar rutes espectaculars caminant per sobre de penya segats o per monuments naturals com el “Tómbolo de Trafalgar” situat al terme de la població de Barbate. Un tómbol és barra de sorra que uneix una illa a la costa. En el cas del tómbol de Trafalgar trobem una petita illa amb una geologia molt interessant que alberga un far i una antiga torre medieval de vigilància de les incursions dels pirates unida a la costa amb una formació de dunes combinada amb estanys d’aigua salada que atreu a numerosa avifauna.
Però aquest racó, a part dels seus valors naturals, és plé d’història. S’han trobat restes d’un temple romà dedicat al deu Juno i davant d’aquestes costes va tenir lloc la famosa batalla de Trafalgar que va enfrontar l’any 1805 l’armada franco-espanyola amb l’armada anglesa.
La ruta és curta (uns 20 minuts) però intensa pel paisatge que es gaudeix amb un recorregut molt ben dissenyat amb una excel·lent senyalització i amb unes adequades estructures de fusta tractada amb autoclau que faciliten una agradable caminada.

17 de setembre, 2008

Racons del Baix Llobregat (IV). Santa Maria de Cervelló, un racó màgic.

Si hi ha algun racó màgic en la comarca del Baix Llobregat és el conjunt format per l’església romànica de Santa Maria de Cervelló i l’enrunat castell de Cervelló.
La màgia que em transmet aquest lloc, la he sentit des que era petit en aquelles excursions inovidables que fèiem amb mon pare caminant tot el dia des de Sant Boi fins a Torrelles de Llobregat i de Torrelles fins aquest lloc (és molt recomanable fer aquesta excursió que passa per racons tan interessants com els voltants de la masia de Can Riera i les seves espectaculars penyes. A Rutes pel Baix podeu trobar una part d’aquest recorregut a peu des de Torrelles).
I perquè és tan màgic? Per una fusió única de natura i patrimoni històric que es percebeix en aquest racó: Santa Maria de Cervelló està construïda a la mateixa cantera on es va extreure el rocam vermellós que va servir per construir-la (al passadís que queda entre la cantera i l’esglèsia encara es poden observar les marques dels pics que servien per tallar la roca rogenca). No ens deixarà tampoc indiferents les espectaculars formes en el rocams vermellosos que l’erosió ha format al llarg dels segles i que l’home ha sabut utilitzar per construir cisternes, tombes antropomòrfiques i amagatalls eremítics. I és màgic també perquè el castell de Cervelló està pràcticament amagat entre la vegetació com si fos l’escenari del conte de “la Bella Durment” (de fet, la culpa de que estigui així d’enrunat i d’amagat entre la vegetació no és de la bruixa dolenta sinó d’en Felip V que el va fa enderrocar aquest castell desprès de la derrota de l’Onze de Setembre al 1714). L’església romànica de Santa Maria és d’estil llombard però amb afegits d’altres èpoques (especialment, la portalada, d’estil renaixentista i està feta amb rocam del que s’estreia de la muntanya de Montjuïc) i en una cantonada posterior de la mateixa trobem que una tomba antropomòrfica a sota dels murs de l’església; també trobem una vella escala de pedra que ens porta fins a la interessant Creu de Terme que va ser refeta desprès de la Guerra Civil. Si seguim el corriol que surt pel davant de l’església ens portaria de seguida fins a unes altres tombes antropomòrfiques (mireu aquí una tètrica foto de principis de segle XX de l'arxiu Salvany) i a un espectacular amagatall humà excavat en el rocam. Des de la petita explanada del davant de l’església tenim una espectacular vista de la muntanya del Puig Vicenç amb la masia de Can Sala de Baix al davant (aquesta zona està a dins de l’espai d’interès natural de les Muntanyes de l’Ordal). Per accedir a les runes del castell i de la seva capella és millor continuar a peu per la carretera asfaltada que puja fins a una urbanització i en una obertura el tancat de protecció de la carretera accedir-hi. Des de la població de Cervelló es pot accedir per una carretera ben senyalitzada que conta amb un carril bici i de vianants segregat. Si cliqueu aquí podeu veure un reportatge de la zona.

07 de setembre, 2008

Rutes vora el mar (III). Praia Grande-Praia da Adraga. Parc Natural Sintra-Cascais.

Ja fa molts anys que per motius familiars estiuejo a Colares, un poble portuguès que es troba en el territori que abasta la “Camara da Sintra” (les “camaras” és una estructura divisòria de l’estat portuguès similar als consells comarcals catalans en l’àmbit territorial però més semblant a les diputacions en l’àmbit econòmic i competencial). Bona part del territori de la “Freguesia de Colares” (la “freguesia” és una subdivisió territorial de las “camaras” que també abasta diversos pobles) l’ocupa el Parc Natural de Sintra i Cascais. La Serra de Sintra (amb un imponent patrimoni històric i natural) i la seva espectacular costa, formen part d’aquest espai.
Si alguna vegada penseu anar de vacances per aquest indret i teniu ganes de caminar vora el mar i us agraden les emocions fortes, us recomano aquesta interessant ruta al costat del mar Atlàntic:
Des de la població de Colares, us teniu que apropar fina la Praia Grande de Rodizio, una bellíssima platja de bandera blava que compte a bons serveis i aparcament per deixar el cotxe (també hi ha un autobús públic que surt de Sintra i passa per Colares fins a la Praia Grande). La nostra ruta s’inicia a la rotonda on finalitza el passeig de la platja (en direcció als imponents penya-segats del final de la platja). A la mateixa rotonda, s’inicia en un carreró la ruta GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” perfectament senyalitzada amb marques vermelles i blanques. Desprès de passar entre cases d’una urbanització, arribem a sobre d’un penya-segat. Seguint sempre els senyals, encara que ens poden desviar de tant en tant pels corriols que s’acosten als penya-segats (Atenció! Aneu molt amb compte si aneu a nens o si hi ha boira). Trobareu una escala que baixa fins a la Praia Grande entre enormes parets on es poden observar desgastades trepitjades de dinosauris (abans la GR 11 pujava per aquesta escala, però els constants despreniments de roques han fet que les autoritats tanquin aquest accés que és força espectacular). Caminant sovint al costat d’interessants murs de pedra seca, arribarem a sobre del vertical i altíssim penya-segat de la Pedra da Alvilar, lloc del qual s’expliquen històries d’haver estat utilitzat des de l’antiguitat per condemnar a mort llançant als castigats per aquesta vertical, destrossant-se els seus cossos en les agulles de les roques banyades constantment per les enormes ones del mar (quan estàs allà i ho veus, se’n regira l’estómac, us ho asseguro). Desprès comencem a baixar fins a la Praia da Adraga, entre boscos de pins torturats pels forts vents d’aquestes contrades. Arribem a la Praia da Adraga. Aquesta platja paradisíaca està considerada com una de les 100 millors platges del mon i és –com d’altres d’aquesta zona- un paradís pels surfistes. A la platja –també de bandera blava i amb bons serveis- trobem una interessant cova o arc format per l’erosió i tenim unes vistes increïbles dels penya-segats pels quals hem passat anteriorment. Desprès d’un merescut bany (si és estiu) tornem pel mateix lloc. Quan arribeu de nou a la Praia Grande, dirigiu-vos als imponents penya-segats del Carvalhu do Corvo i endinseu-vos entre les seves enormes parets i tindreu el premi d’observar un majestuós espectacle geològic que us servirà de marc incomparable per tenir un altre merescut bany. Podeu veure un reportatge de la ruta clicant aquí.

30 de juny, 2008

Un “menhir” a Sant Boi?

Portava molts anys fitxant-me en una roca allargada que estava mig enterrada al costat d’un antic camí de Sant Boi i que era un dels accessos a l’antic territori feudal de la Quadra medieval del Llor. Unes obres recents la van fer emergir degut als moviments de terres i... sorpresa! Ha aparegut una roca que té una forma de “menhir” de quasi 4 metres de llargària i entre 60 i 50 cm de diàmetre i en un extrem acaba amb la punxa. Per desgràcia i no sé si per les obres, aquesta enorme pedra s’ha trencat per una part. En quant vaig detectar l’aflorament d’aquesta roca vaig informar als tècnics de patrimoni del Museu de Sant Boi i per raons de seguretat arqueològica no us puc dir on està ubicada exactament; però la proximitat d’altres jaciments investigats de l’època ibèrica o romana obre moltes hipòtesis. Podria ser un menhir, una fita, un mil·liari, una creu de terme... I si Obélix va estar a Sant Boi? (je, je...). Els especialistes arqueòlegs ja ens ho diran... però no em negareu que es ben curiós. Que jo sàpiga, així com a Catalunya hi ha molts menhirs i dòlmens (especialment, a les comarques gironines), al Baix Llobregat no hagut cap troballa que s’assimili a aquesta. Però si a Viladecans s’ha trobat mamuts perquè no un menhir a Sant Boi? A ver si vamos a ser menos...

21 de juny, 2008

2a expedició espeleològica a les mines d’aigua de Can Carreres Vell

L’amic Andreu Burguera m’ha passat aquesta impressionant fotografia d’una nova expedició espeleològica que s’ha fet a les mines d’aigua de Can Carreres Vell fa una setmana. Aquesta ha estat una 2a expedició desprès del bon sabor de boca que els va deixar la primera (veieu el meu post http://elmarge.blogspot.com/2008/05/expedici-espeleolgica-mines-daigua-de.html). Els integrants de l’expedició estan entusiasmats pel que estan veien i aquestes fotos són una petita mostra del que hi ha. Sembla que tenen ganes d’aprofundir sobre aquest interessant patrimoni històric i natural que alhora és tan desconegut.

17 de juny, 2008

Els Mamuts de Viladecans

Algú feia un comentari amb humor a la web de La Vanguardia que ara Viladecans passaria a nomenar-se Vilademamuts... i no és per a menys. Encara hi ha molt per descobrir al Baix Llobregat. I notícies com la troballa d’un important conjunt de restes mamuts i d’altres animals de fa 100.000 anys al jaciment de Can Guardiola de Viladecans ens demostra que és així. Sovint pensem que troballes d’aquests tipus és més pròpia de llocs exòtics o de zones poc humanitzades. S’ha desgraciat tan el nostre territori que creien que no alberga coses interessants. Però ens equivoquem... Hi ha un patrimoni natural i històric molt interessant ja conegut però també n’hi ha un de molt desconegut com ho demostra aquesta troballa o la de la Cova de Rinoceront de Castelldefels feta en el seu dia pel Grup de Recerca del Quaternari (veieu post sobre aquest grup de Jaume Sans al seu bloc “Bestioles de Marina”).
En aquesta troballa realitzada durant la construcció de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç (a prop de Can Tries i de Can Guardiola), ha estat possible gràcies a que la zona s’havia catalogat anteriorment com a zona d’expectativa arqueològica (hi havia catalogats dos forns medievals, unes sitges romanes i una mina d’aigua del s. XIX); i això va obligar a la contractació de la empresa Arqueocat en fer un seguiment arqueològic de les obres. En el bloc de l’amiga Juana Mari Huélamo (Kuanum), arqueòloga freelance que treballa per a l’ajuntament de Viladecans, s’explica amb emoció com es va fer la important troballa i la posterior intervenció del Grup de Recerca del Quaternari.
M’ha fet il·lusió veure, en les fotos que han sortit a la premsa (veure galeria), a una jove que va estar a l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona la empresa municipa CORESSA i que es va insertar laboralment en la empresa Arqueocat.
Finalment, us recomano que veieu aquest reportatge de la Televisió de Gavà sobre la troballa:


Més informació a:





A la foto, les arqueòlogues Juana María Huélamo i Eva Estela davant d'una de les restes dels mamuts. Foto estreta del bloc http://kuanum.blogspot.com

03 de juny, 2008

Documental “Les mines d’aigua de Sant Just Desvern”

Arran de l’anterior post on es parlava de l’expedició espeleològica que van fer un grup de naturalistes santboiants i membres del grup d’espeleologia S.I.R.E. SANTS a una mina d’aigua de la riera Guinovart a la vall de Can Carreres Vell de Sant Boi, he localitzat al You Tube aquest interessant i didàctic documental de “Les mines d’aigua de Sant Just Desvern”. De fet, a Sant Just Desvern són pioners i tot una referència a nivell nacional en la recerca i investigació de les mines d’aigua. El Grup Espeleològic Rats Penants, el Centre d’Estudis Santjustencs i l’ajuntament de Sant Just Desvern van publicar a l’any 1995 un llibre molt interessant titulat “Glossari de les mines d’aigua. Les mines d’aigua de Sant Just Desvern” on van desenvolupar un estudi molt profund –i de referència científica- sobre aquests elements del patrimoni històric.

http://es.youtube.com/watch?v=-beFCUKxcOs

30 de maig, 2008

Expedició espeleològica a les mines d’aigua de Can Carreres Vell

El passat 23 de maig, un grup format per naturalistes santboiants i membres del grup d’espeleologia S.I.R.E. SANTS de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) del barri de Sants de Barcelona, van fer una expedició de descoberta d'una de les mines d’aigua que hi ha a la vall de Can Carreres Vell de Sant Boi; en concret, van entrar en una que està la entrada a la interessant riera Guinovart.
En Pere Borrero, del Grup Benviure i estudiós del territori, m’ha autoritzat a publicar en aquest bloc una selecció de les fotografies que van fer en aquesta expedició. La tipologia d’aquesta mina és molt similar a altres mines d’aigua que hi han a Sant Boi mateix (veieu el meu post “El Sant Boi misteriós”) i a la resta de Catalunya i que es van construir a partir del s. XIX; encara que el seu origen podria ser molt més antic ja que es tenen notícies del nucli rural de la vall de Can Carreres Vell des del segle XVI. Esperem que aquest grup de persones, amb el recolzament d’espeleòlegs i amb el suport municipal i institucional necessari, continuïn i aprofundeixin amb aquesta tasca de recerca d’aquest patrimoni històric i natural. En fi, que com podeu comprovar veient les fotos, tenim a prop nostre moltes coses interessants – i fins i tot, espectaculars- del nostre passat i del nostre entorn natural. Una imatge val més que mil paraules...





Fotografies d'en Pere Borrero. Prohibida la seva reproducció.