Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Forestal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Forestal. Mostrar tots els missatges

21 de juliol, 2011

Ovelles i cabres mantindran netes les franges contraincendis de Sant Boi


A la falda del Montbaig, l'ajuntament de Sant Boi ha construït, amb col·laboració de la empresa Ambientalia, un estable entronitzat amb l'entorn (i en part amb pedra seca) que albergarà un ramat d'ovelles i cabres per utilitzar-les, amb la direcció d'un pastor, per al manteniment de les franges contraincendis de l'entorn forestal de la ciutat.

La Sant Boi compta amb uns 17 km i 33 hectàrees de franges contraincendis. El manteniment d'aquestes franges s'ha realitzat durant els darrers anys, per una banda, amb la col·laboració dels mòduls forestals de les escoles taller i dels taller d'ocupació que s'han realitzat a Sant Boi sota la gestió de CORESSA, i per una altre, amb el treball de maquinària pesada subvencionada per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Desgraciadament, aquests programes han desaparegut i les subvencions als ajuntament per a fer aquestes tasques s'han reduït considerablement.

Aquestes feines sempre es tenien que fer en un temps record per tal que estiguessin acabades abans del 24 de juny. Però l'ideal es realitzar un manteniment tot l'any en el sotabosc que estigui més proper a la ciutat. Per a aquesta feina l'ideal és el pasturatge controlat d'animals com les ovelles i, especialment, les cabres.

Curiosament, durant molts anys, i com va passar en altres entorns naturals de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha estat prohibit el pasturatge a la zona forestal de Sant Boi. En el darrers anys, s'han canviat alguns criteris per tal de recuperar un paisatge agrícola i forestal (plantació de cirerers sota les línies d'alta tensió, recuperació de la pedra seca i recuperació del conreu de la vinya) que permeti una gestió sostenible del bosc i alhora fomenti l'avifauna i la protecció del bosc contra els incendis.

El pasturatge amb cabres també s'està realitzant en parcs naturals com el del Garraf com ens mostra aquest vídeo.


11 de desembre, 2010

El Pi de Can Cartró a principis del s. XX


Tal com us comentava en el meu article “Sant Boi, recupera el Pi de Can Cartró”, l'any 1915, un llamp va destruir aquest enorme pi pinyoner que servia de referència pels vaixells que arribaven al port de Barcelona i que es trobava al cim de la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

Arrel d'aquest article, l'amic José Antonio Lozano m'ha facilitat, per compartir amb tots vosaltres, aquesta fotografia del seu arxiu personal del Pi de Can Cartró, realitzada a principis del s. XX o finals del s. XIX. La foto és interessant perquè apareixen persones que ens permeten veure a escala la grandària d'aquest enorme pi. I tal com m'indica ell, aquesta fotografia es tracta d'una postal de Torrelles de Llobregat (amb qui Sant Boi, Santa Coloma de Cervelló i Sant Climent, comparteixen terme al cim de la muntanya del Pi d'en Cartró) realitzada per l'editor Ángel Toldrà Vianzo que s'identifica a la postal amb les seves inicials A.T.V., referència 3482.


28 d’octubre, 2010

Sant Boi recupera el Pi de Can Cartró


En el marc de la 5a Pujada a la Creu de Can Cartró celebrada el passat diumenge 24 d'octubre, va tenir lloc la plantació d'un pi pinyoner, en record de l'antic Pi d'en Cartró o de Can Cartró desaparegut fa gairebé cent anys.

El 1915 un llamp va destruir aquest pi pinyoner centenari i majestuós del qual hi han cròniques del s. XIX que en parlen de la seva funció com a referència dels mariners que arribaven en vaixell a port de Barcelona. A l'Arxiu Municipal de Sant Boi (Can Torrents) podeu trobar una il·lustrativa fotografia de principis de segle d'aquest magnífic pi.

En l'acte simbòlic de la plantació van participar alguns dels membres de la Unió Excursionista de Catalunya que l'any 1956 van aixecar l'actual Creu de Can Cartró que es troba al cim del Pi de Cartró que amb els seus 338 m és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural, amb el suport de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament de Sant Boi, del Centre Excursionista Sant Boi i de la ràdio municipal de Sant Boi.

14 d’abril, 2010

Les orquídies: la natura insòlita del Baix Llobregat







A la primavera del Baix Llobregat, emergeix dels nostres entorns naturals tot un seguit de miraculosos espectacles de plena bellesa. La floració dels cirerers que emblanquinen les nostres valls i muntanyes, és un d'aquests espectacles naturals més coneguts. No obstant, hi ha un esclat natural bellíssim, però poc conegut, fins i tot, per les persones que solen fruir de la natura de la nostra comarca: la floració de les orquídies.

El desconeixement que tenim d'aquestes meravelles naturals és degut probablement a la petitesa d'aquest tipus de flora i, en general, a la falta de valoració dels entorns naturals que tenim. A Sant Boi de Llobregat, el grup ecologista Encina i l'ajuntament, fa anys, van publicar conjuntament un pòster per les escoles sobre les orquídies que es podíem trobar a les zones naturals de la ciutat, precisament, per donar a conèixer aquest tresor.

Però, no ens enganyem, no les veus si no vas acompanyat d'una persona experta que te les mostri. I el passat diumenge, l'amic Andreu Burguera (veieu el seu bloc "Golbes, racó del naturalista"), naturalista gran coneixedor de les aus, els bolets i de les orquídies (entre altres coses) ens va mostrar a un grup de persones les orquídies que podem veure al Baix Llobregat. La mostra ens la va fer en una petita excursió pels boscos de Begues que estam al llindar del Parc Natural de Garraf i que estant -curiosament- molt a prop d'aquesta població (de fet, va ser baixar del cotxe i començar a veure-les). I com diu l'Andreu, desprès de fotografiar-les, un s'enganxa a l'afició per a aquestes minúscules flors.

(+ info orquídies de Catalunya)

09 de març, 2010

Neu des del Montbaig







Fotos realitzades aquest matí a les 8:30H, des del Pla de la Verge del Parc Forestal Montbaig de Sant Boi (muntanya de Sant Ramon).
La Serralada de Collserola, el Tibidabo i el Montpedrós són els llocs que es veuen en aquestes fotos.
A mida que passin les hores, aquesta "enfarinada" anirà desapareixen i esperem que també els problemes que ha provocat.
L'accés a l'ermita de Sant Ramon estava tancat degut a la capa de gel que hi ha al camí. El sol que lluirà avui, ajudarà al seu desglaçament. Les birgades municipals de l'ajuntament estaven posant sal i trien el gel al sector residencial de les Orioles per on passa l'accés per cotxes per anar-hi a Sant Ramon.

15 de febrer, 2010

Finalitza el Taller d'Ocupació 2009-2010 de Sant Boi de Llobregat

Avui, 15 de febrer, finalitza el que possiblement sigui l'últim Taller d'Ocupació que tingui la ciutat de Sant Boi. Avui ha estat també l'acte de cloenda que sempre es realitza amb els alumnes treballadors que formen part d'aquest programa d'inserció laboral i de formació destinat a aturats majors de 25 anys; en aquest acte es lliuren els diplomes acreditatius d'haver fet aquest programa i es visiona un vídeo on es veu part de tota la feina que s'ha fet durant l'any que ha durat aquest programa tant en l'àmbit formatiu com en les actuacions realitzades. Aquest vídeo és el que podeu veure en aquest article.

Com us deia abans, és possible que aquest sigui l'últim any d'aquest projecte i a Sant Boi. També ho serà per l'Escola Taller. Aquesta decisió ha estat presa per la Conselleria de Treball per poder destinar els recursos econòmics que dona l'Unió Europea per a aquests programes, a la contractació d'un major número d'aturats a través dels plans d'ocupació que duren 6 mesos i que tenen un menor grau de contingut formatiu. Aquesta decisió només s'ha pres a Catalunya, ja que a la resta de Comunitats Autònomes continuen aquests programes. Probablement, la decisió està feta amb tota la bona voluntat de resoldre ni que sigui temporalment, la situació de l'atur; però com ha senyalat el sindicat UGT, comporta un dany colateral: 1400 professionals que es dediquem a treballar en aquests programes quedarem a l'atur.

En el cas de l'ajuntament de Sant Boi, aquests programes són molt importants pel manteniment de la ciutat i, sense ells, aquesta qüestió pot quedar força mermada. Per posar exemples d'aquesta afectació, Sant Boi té 120 h de boscos municipals (el Parc Forestal Montbaig), 34 h de franges contra incendis, 30 h de solars públics, mils d'escosells, etc... que fins ara han mantigut casi exclusivament aquests programes. Per tant, el futur del manteniment de tot això és una autèntica incògnita que posa en perill l'equilibri que existia i al qual els ciutadans s'han acostumat.

Tornant al vídeo, us recomano molt que veieu la part de la feina feta en la recuperació dels boscos del Parc Forestal Montbaig que van quedar greument danyats per les tràgiques ventades del passat mes de gener de 2009; podeu veure l'abans de l'actuació i el desprès... Impressiona i ens omple d'orgull a tots els que hem treballat en aquesta tema.

13 de gener, 2010

La invasió de les robínies al Montbaig


A vegades, les bones intencions però amb decisions tècniques desencertades poden provocar problemes en l’entorn natural. Un exemple, el tenim amb una repoblació forestal amb robínies que es va fer al cim del Montbaig als voltants de l’ermita de Sant Ramon a finals dels anys 80.

Les falses acàcies o robínies pseudoacacias és una espècie forània i han estat molt utilitzades en jardins importants des del segle XVIII que és quan va ser portada des d’Amèrica a Europa.

La rapidesa en el seu creixement és espectacular en relació a altres espècies (1 metre per any com a mitja) i la seva estètica, fa que sigui una espècie atractiva en jardineria. Però si parlem en termes forestals, és una espècie invasora de les més perjudicials que desplaça de forma agressiva a les espècies d’arbres autòctons dels nostres boscos modificant el nostre ecosistema de forma brutal (els ocells del nostre entorn natural, per exemple, no poden nidificar en aquests arbres). Podríem parlar d’uns efectes similars als eucaliptus.

En una actuació que està realitzant el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi sota les directrius del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi, s’està actuant de manera experimental en la contenció d’aquesta espècie invasora al Montbaig, per tal d’alliberar roures, alzines, pins, garrofers i oliveres i promoure la seva expansió com a arbres potencials.

03 de gener, 2010

"Els quatre elements"

Amb aquest suggerent títol s'inaugura la propera exposició de 43 fotògrafs membres de l'agrupació fotogràfica santboiana AFOBOI. Presentar fotografies inspirades en l'aire, l'aigua, la terra o el foc és tot un repte pels aficionats a la fotografia que formen part d'aquesta associació que ha crescut com la escuma en un any.

Abans de comentar altres coses, no voldria deixar de dir que cal fer un reconeixement a la excel·lent i encoratjosa tasca de la presidenta d'AFOBOI, Paky López, al capdavant d'aquesta entitat i de tota la seva junta (Dani Carrillo, Mingo Ortega, Julio Pulido, ...). Son tantes les coses que s'han fet en un any (exposicions, concursos, cursos, maratons, xerrades, conferències, pàgina web, fotos amb models, sortides...) que només ells saben la feina que comporta.

I en aquest nou article us volia presentar les tres fotografies que presento en aquesta exposició:

"La Foz" (vent)
Aquesta foto va ser realitzada amb la tècnica del "barrido" per captar la velocitat d'un voltor lleonat ("buitre leonado" pels que veien els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente) a la espectacular Foz de Lumbier a Navarra.

"Escolta el vent" (vent)
És una foto feta al contrallum d'un sol de tarda d'hivern d'una fulla morta realitzada en els boscos del voltant del nucli de Sant Fe al Parc Natural del Montseny.

"El terra espigat" (terra)
És la fotografia de la textura que crea la llum en el relleu del terra que hi ha en l'atri de la entrada d'una església romànica del Valle del Roncal a Navarra, construïda amb pedres arrodonides.

La exposició romandrà oberta al Casal de L'Olivera de Sant Boi (Plaça Montserrat Roig, 1) del 8 al 30 de gener de 2010. I el dia 8 a les 19h és la inauguració.

Els companys que participen són:
Agustí Nin – Alex Caballero – Alfonso Hidalgo – Ana Mª González – Ana Otero – Andreu Méndez – Anna Donaire – Antoni Osias – Bernardo Badenas – Carlos Frias – Dani Carrillo – Diego Garnica – Elisa Galceran – Esther Bahí – Francisco Fernández - Francisco Sánchez – Gabriel Ruiz – Isa Jimenez – Isidro Merlo - Issa Garcia – Ivan Terrones – Iván Vega – José-Angel Saez-Diez – Josep Ros – Julio Pulido – Luis Aracil – Mary A. García – Mª Isabel Anducas – Mª Rosa Ureña – Marina Fauqued – M. Mercé Mangues - Montse Cruz – Nuno Teles – Nuria Martinez – Paky López – Pili Bravo – Ricardo Caballero – Rubén Castillo – Salvador Barrau – Sandra Medina – Victor Curto – Xavi Lucia – Xavier Sánchez -


(+info)

09 de novembre, 2009

El garrofer centenari del camí de Sales

S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.

Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.

Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.

Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.

Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.

El garrofer de Sales al Juliol de 2006.

El garrofer de Sales al Febrer de 2008.

El garrofer de Sales al Novembre de 2009.

11 de juliol, 2009

Sant Boi recupera el conreu de la vinya a Can Palós


Molt probablement, fins a finals dels anys 50 del segle passat, van existir els darrers conreus de vinyes a les muntanyes del terme de Sant Boi. La fil·loxera que es va propagar durant el s. XIX va obligar als pagesos a canviar el conreu de la vinya per altres de secà com el de la cirera, o simplement, a abandonar l’activitat agrària deixant pas a una colonització sistemàtica I selvàtica del bosc. Els quilòmetres i quilòmetres de marges de pedra seca en son testimoni d’aquest passat.

El passat mes de gener, la finca forestal municipal de can Palós també va patir els estralls de les fortes i tràgiques ventades que va patir Sant Boi, la comarca del Baix Llobregat i altres racons de Catalunya.

La ventada va destruir una gran massa de pins blancs molt espigats que es trobaven en el cantó sud de la finca, en un vessant de marges de pedra seca o precisament havia estat l’antiga vinya de la masia. En aquest espai, el departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi ha decidit plantar uns 1000 peus de vinya de les espècies samsó, garnatxa i carinyera.

El terreny de can Palós, com bona part de la zona muntanyosa de Sant Boi i dels voltants, està format per llicorelles, essent un terreny molt preuat pel conreu de la vinya ja que aporta un valor afegit al vi (al Priorat, la conjunció de llicorelles i del clima és el que fa que els seus vins tinguin l’anomenada que tenen).

La masia de can Palós que pertanyia a l’antiga Quadra del Llor i va ser construïda a finals del s. XVII inicis del s. XVIII (veieu el meu post “L’enigma de Can Palós”), ha estat consolidada en un primera fase per l’ajuntament de Sant Boi amb l’ajut d’una escola taller que va treballar en aquest lloc de l’any 2003 al 2005. L’ús de la masia està previst destinar-lo a activitats d’educació ambiental i de casa de colònies.

I precisament, i pensant en clau d’educació ambiental, es vol recuperar la vinya de can Palós i les dependències que estaven destinades a fer vi.

Crec que el projecte és un encert, perquè recupera un ús que té un alt valor educatiu, ambiental i paisatgístic (recupera el paisatge agro-forestal que va existir als s. XVIII i XIX) i que és original pel que fa a les cases de colònies que existeixen a l’àrea metropolitana de Barcelona. Necessitem singularitats…

07 d’abril, 2009

La soca contenta


“La soca contenta” podria ser el títol d’un conte infantil o el personatge principal d’una llegenda que formés part de l’imaginari popular. Però no,”la soca contenta” existeix.
Aquesta cara de la foto, ha aparegut en una de les soques que s’han reposat en seu lloc a l’àrea de lleure de Benviure (Parc Forestal Montabaig-Sant Boi de Llobregat) i pertanyia a un pi blanc que va ser abatut amb el vendaval del mes de gener. En aquesta àrea de lleure va quedar pràcticament arrasat un bosc frondós de pins blancs molt madurs i que donaven un agradable ombre.
No se sap si la cara ha aparegut com si fos una d’aquelles cares de Bélmez, o si es tracta de l’esperit del bosc que està content per la feina feta o ha estat un motoserrista artista que ha volgut crear un escultura. El que està clar és que queda perfectament integrat en aquest lloc com si fos un d'aquells totem dels indis americans; i crec que servirà per explicar, en el futur, el conte de “la soca contenta” als nens i nenes petits que s’apropin a aquest lloc.

03 de març, 2009

“Reinserir-se al mercat laboral”. La feina forestal feta a Sant Boi surt a TV3.


Avui, al Telenoticies i als informatius del Canal 3/24 de TV3, s'està passant aquest reportatge del Taller d’Ocupació de Sant Boi de Llobregat que gestiona la empresa municipal CORESSA. El Taller d'Ocupació és un programa d’inserció laboral finançat pel Fons Social Europeu, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Sant Boi i està destinat a aturats majors de 25 anys. La durada d'aquest programa és d’un any i participen 32 persones. Els participants tenen un contracte de formació on se'ls forma en un ofici amb pràctiques i actuacions reals realitzades a l’entorn natural i als espais urbans públics que beneficien a la ciutat i, a la vegada, reben també una formació complementària de Riscos Laborals, Medi Ambient, Informàtica, Català... Un dels objectius dels primers mesos serà treballar per a la retirada dels arbres caiguts a les zones de franges de protecció contra incendis tal com mostra el reportatge de TV3.

28 de febrer, 2009

Les misterioses runes de Can Tutusaus




En una de les fondales de la vall del Llor a Sant Boi, en un territori humit on abunden els esquirols, els porcs senglars, les genetes i els teixons, i al costat de la capçalera d’un torrent amb el mateix nom que queda entre el Bosc del Minyonet i el Camí vell de Torrelles, es troben les misterioses runes de Can Tutusaus. Les runes estan situades a una finca forestal que en aquests moments pertanya a l’ajuntament de Sant Boi i està delimitada amb fites de la Quadra del Bori (nom que va adquirir a partir del s. XVIII la juridisció medieval de la Quadra de Benviure). El que semblen les primeres referències escrites d’aquest lloc, les trobem al padró de 1846 on apareix el lloc o nom de Tutusaus formant part –curiosament- de la Quadra del Llor i no de la del Bori; perquè ens entenguem, una mena de Llívia o de Condado de Triviño, o per ser més rigurosos, una juridisció medieval a dins d’una altre.
El cognom Tutusaus no apareix documentat a Sant Boi fins a finals del s. XVII i principis del XVIII. És un cognom que va aparèixer a Catalunya a partir de la immigració francesa que es va iniciar al s. XVI. Es tracta d’un nom que ve de l’occità “Tout-ou-sap” que significa tot ho sap i per tant és un malnom satíric aplicat a algú que pretén saber.
Aquestes runes estaven ben cobertes de vegetació salvatge i es podia visualitzar ben poca cosa. Una recent prospecció arqueològica realitzada per Arqueocat i encarregada pel Museu de Sant Boi –amb la col·laboració del mòdul forestal de l’Escola Taller de CORESSA- va permetre endevinar algunes de les seves cambres gràcies al fet que continuen dempeus alguns murs construïts amb llicorella i maons.
Cal ressaltar les restes d’un gran cup on les grans peces de ceràmica que en formaven la seva paret interior van ser estretes del seu lloc i acumulades en munts a les mateixes runes. Les restes d’aquest cup delaten que el mas estava dedicat a l’explotació de la vinya, com la resta de masies que formaven part de la Quadra del Llor. Una de les cambres d’aquestes runes –segurament reutilitzada en el temps per a alguna altre funció- tenia una curiosa coberta amb bòveda i també un misteriós forat a la paret que els arqueòlegs no han sabut esbrinar quina era la seva funció.
Algunes restes ceràmiques permeten datar provisionalment que l’origen d’aquest mas es podria remuntar al s. XVI. També s’han trobat restes de ceràmica ibèrica a prop d’aquestes runes.
També són interessants un canal excavat en el rocam de la llicorella que servia per conduir les aigües pluvials de les torrenteres que hi ha per sobre del mas per evitar inundacions, un extraordinari conjunt de marges de pedra seca (alguns fets amb la tècnica d’opus spicatum o “espiga de peix”, d’un amagatall i d’un petit safareig per preparar el sulfat de coure.

10 de febrer, 2009

Primeres conclusions desprès de les ventades




En una inspecció que vaig fer la setmana passada amb el tècnic Josep Pons del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi i amb una reflexió conjunta que fèiem avui hem tret una sèrie de conclusions –personals i no oficials, és clar- de com va afectar la ciclogènesi explosiva als nostres boscos. A grans trets i amb l’ànim d’aportar quelcom a un debat al respecte, crec que algunes d’aquestes conclusions serien aquestes:

1.- La major afectació de les fortes ventades ha estat en boscos amb grans aglomeracions de pins blancs en terrenys argilosos. Aquests pins vam colonitzar d’una manera salvatge els antics camps de conreu dedicats especialment a la vinya. Les seves arrels són molt superficials i han crescut molt alts buscant la llum per conviure molt apretats amb altres pins.

2.- Les zones dels boscos de propietat pública municipal en els quals s’ha fet una gestió sostenible o s’ha iniciat aquesta, han patit menys la caiguda d’arbres. Aquesta gestió ha consistit en l’aclarida d’excés de pins blancs o que estaven torts o bifurcats, afavorint a espècies com el roure, l’alzina o el garrofer; en l’estassada de plantes invasores com el càrritx i en la poda de refaldeig inferior dels arbres. La gestió sostenible té una funció d’equilibrar les biomasses i a la vegada de prevenció contra incendis. A Sant Boi s’ha fet aquesta tasca en aproximadament unes 10 hectàrees. Bona part d’aquestes actuacions s’han fet amb la col·laboració dels programes d’inserció laboral com l’Escola Taller (destinat per a joves de 16 a 25 anys) i el Taller d’Ocupació (destinat per a persones aturades majors de 25 anys) i que com us he comentat altres vegades, a Sant Boi ho gestiona la empresa municipal CORESSA.

3. Les fondalades amb torrents i els camins forestals i carreteres de muntanya són els llocs on el vent va entrar com si fóssim les seves vies ràpides i són els llocs on més s’oberven arbres caiguts –almenys al terme de Sant Boi-.

Al dalt podeu veure fotos de com va afectar el vendaval a la Vall de Llor, on com comenta l’amic Jaume Sans al seu bloc Bestioles de Marina, els cirerers van aguantar els seus efectes gràcies a ser arbres ben podats i al fet de ser de fulla caduca que no frenava l’activitat del vent.

01 de febrer, 2009

Obrint camins… de futur.





Com molts ajuntaments del Baix Llobregat, el de Sant Boi ha mobilitzat els seus propis recursos humans i tècnics i també ha buscat a empreses externes per treballar urgentment per prioritzar l’obertura i recuperació de la xarxa de camins forestals de les nostres muntanyes; camins que van quedar impracticables i tancats degut a l’enorme quantitat d’arbres caiguts pels efectes del temporal de vent de la setmana passada.
Un d’aquests recursos ha estat el mòdul forestal de la Escola Taller que gestiona CORESSA. Per als joves que formen part d’aquest programa formatiu d’inserció laboral ha estat –i continuarà durant un cert temps- una oportunitat per veure in situ com treballen realment les empreses de treballs forestals, i a la vegada ha estat oportunitat per posar en pràctica el que han après en l’ús de les moto serres i en com funciona les màquines biotrituradores i les màquines pesades forestals, fet que formarà part del seu currículum (les fotos que veieu són d’aquest mòdul en els treballs d'obrir una pista forestal del sector Can Paulet del Montbaig).
Els éssers humans tenim la capacitat de superar les adversitats i de veure que dels desastres també veiem les oportunitats. En aquest cas, crec que hi han dues grans oportunitats: una, per aclarir l’excès de pins blancs que hi han a les nostres muntanyes per tal d’afavorir espècies com els roures o les alzines; i l’altre, per donar feina a molta gent que està a l’atur però que necessita una qualificació i una preparació –sobretot en qüestions de seguretat- en aquests tipus de treballs.

Finalment, també us voldria recomanar el reportatge fotogràfic del company d’AFOBOI, Ricardo Quemades, sobre els efectes del temporal de vent al sector de la Font de Gualbes del Parc Forestal de Montbaig a Sant Boi (http://elfotoblogdericardo.blogspot.com/2009/02/desastre-en-el-cami-de-golbes-17.html) i l’interessant reflexió sobre els efectes del temporal que fa l’amic Jaume Sans al seu bloc Bestioles de Marina (http://bestiolesdemarina.blogspot.com/2009/01/el-vent-sant-boi-i-comarca.html).

I un gran prec: RESPECTEU ELS SENYALS QUE PROHIBEIXEN EL PAS DE VIANANTS, CICLISTES I COTXES PER A AQUESTES PISTES FORESTALS. Molts senders també estan cegats. La situació és encara perillosa i poden caure més arbres.

27 de gener, 2009

Dolor, Desolació i Devastació.


Dolor. Sento molt dolor per la mort d’aquests quatre nens del Beisbol Sant Boi. Sóc pare i em poso en la pell dels pares d’aquests nens i m’esgarrifo pensant en seu patiment i desconsol. I sento també dolor per tota la gent del Beisbol Sant Boi que durant molts anys han fet un tasca magnífica de promocionar aquest esport entre els nens i el jovent i que han aconseguir que aquest formi part de la identitat de Sant Boi d’una forma molt arrelada.


Devastació. Les persones, les cases, les ciutats i els pobles han sofert una veritable devastació que està posant a prova tota la capacitat de molts serveis públics i municipals davant d’un nou fenomen. Però la natura del Baix Llobregat també ha patit una veritable devastació amb aquest maleït temporal que els experts denominen “bomba metereologica” o ciclogènesi explosiva. Els danys són enormes en masses de boscos –ja de per si molt denses i selvàtiques- i la seva repercussió d’augmentar els perills en èpoques de risc d’incendis poden ser terribles. Urgeix que els experts forestals i la Generalitat de Catalunya estableixi, en primer lloc, criteris tècnics per a la recuperació d’aquests boscos; i en segon lloc, ajudes pels ajuntaments i pels propietaris per fer-ho. El primer que s’està fent a la majoria dels municipis afectats és obrir els camins públics impracticables pels arbres caiguts i que sobretot siguin d’accés per a petits nuclis habitats.


Desolació. Ahir observaba -amb el cor encongit- al bosc de la Font de Gualbes, un numerós conjunt d’ocells puputs femelles (“abubillas” en castellà) com boges… Havien perdut els seus nius amb els seus pollets i patien movent-se de forma molt descontrolada i donat-se cops contra els arbres; era com si no reconeguessin el seu territori i el que fins ara havia estat el seu plàcid món. I molts arbres caiguts… Molts… Cada caiguda ha arrencat un tros de terra deixant a la vista les soques i les arrels dels arbres i creant grans forats al terra… Sembla com si hagués caigut una bomba i estiguéssim en un camp de batalla.

Toca treballar, toca prioritzar el que cal fer i toca, tot plegat, reflexionar que el món està canviat ja sigui pel canvi climàtic o per la conjunció dels astres.

08 de gener, 2009

Descobert un possible conjunt d’eremitoris a Sant Boi



Als boscos de la Font de Gualbes (Parc Forestal Montbaig) s’ha descobert un nou conjunt de possibles eremitoris alt medievals; aquests són similars a altres que s’han descobert a Sant Boi de Llobregat. Alguns dels eremitoris estan colmatats d’argil·les degut als efectes de l’erosió però hi han dos que són ben visibles i que estan units entre si. La descoberta s’ha realitzat gràcies als treballs de neteja de boscos que estan efectuant en aquesta zona el mòdul forestal de l’Escola Taller que gestiona CORESSA. Aquest sector de la Font de Gualbes també ha estat objecte d’altres troballes arqueològiques relacionades amb els ibers (recentment, també es van trobar fragments d’àmfores ibèriques). Hi han arqueòlegs que posen en dubte que es tractin d’eremitoris alt medievals, afirmant que possiblement siguin cabanes excavades en l’argila o en el torturà sense que es pugui determinar una datació concreta al respecte. L’arqueòloga Montserrat Pagès va publicar l’any 1980 a la revista “Acta historica et archaeologia medievalia, núm 1” un interessant treball sobre la Torre de Benviure i sobre dels primers eremitoris localitzats a la riera de Canons a prop de la Torre Benviure. Es dona la circumstància que aquest nou conjunt descobert a prop de la Font de Gualbes també es troba a prop de la Torre de Benviure. Podeu trobar més informació sobre els eremitoris santboians al meu post “Els eremitoris de Sant Boi” i podeu veure fotos d’aquests clicant aquí.

31 de desembre, 2008

Rutes vora el mar (IV). La Torre del Tajo.











Fa poc que he estat visitant amb la família la província de Cadis i he quedat meravellat de la bellesa dels seus espais naturals. Els parcs naturals dels “Alcorconales” i de Grazalema són impressionants amb uns paisatge únics, però bona part de la costa de Cadis és verge plena d’extenses platges amb zones humides adjacents i de penya segats espectaculars coronats de bellísimes pinedes. Un d’aquests espais naturals de costa és el Parc Natural de la Breña i les Maresmes de Barbate. Aquest parc compta amb tres encantadores rutes senderistes per fer vora el mar. La ruta que us proposo la vaig poder fer aquests dies i val molt la pena: és la de la “Torre del Tajo”; és una ruta curteta, però intensa i molt còmode de fer (és una ruta que a la que pot anar tota la família amb calçat còmode). La ruta comença al km 3,5 de la carretera que va de Caños de la Meca a Barbate en una zona que hi ha un extens aparcament i ens endinsem en un bosc de pins pinyoners molt ben mantingut per evitar incendis, caminant amb poc desnivell i fruint del cants dels ocells. La ruta està senyalitzada amb fletxes blanques gravades en fites de fusta. La ruta finalitza en l’antiga Torre del Tajo, una construcció del s. XV restaurada l’any 1992 i que tenia la funció de vigilància de l’arriba dels pirates. Darrera de la Torre del Tajo està el “tajo”, un impressionant penya-segat que et deixa amb la boca ben oberta i que ens convida a fer bones fotografies; a pesar de ser un lloc perillós està molt bé protegit amb baranes de fusta. És una bona ruta per agafar gana i menjar-se a posteriori un “pescaito” i unes “tortillas de camarones” (uf! M’ha entrat gana...).