Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arqueologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arqueologia. Mostrar tots els missatges

17 d’agost, 2017

O Forte do Abano, patrimoni militar portugués


L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van haver de decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.


Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.

Tal com vaig comentar en el meu article sobre el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais), una de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais, atesa la seva importància estratègia a l'època. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac, aprofitant en algun cas antigues fortificacions del s. XVI. Fortificacions petites amb guarnicions escasses de soldats i amb poques bateries de canons, i amb una clara voluntat de ser més disuasòries que efectives des del punt de vista militar.

Una d'aquelles fortificacions que encara queden dempeus és el Forte do Abano, també anomenat Forte do Guincho o Forte das Velas. Aquest fort va ser construït al voltant de l'any 1642 durant el regnat de João IV. Té un format rectangular, amb un pati central -ara innacessible-, i amb una mena de terrassa de cara el mar i una part de la muralla preparada per allotjar artilleria.

És un lloc espectacular, digne de ser l'escenari d'una pel·lícula d'aventures i de pirates. No en va, aquest magnífic racó està situat a la platja d'Abano (Praia da Abano), un més dels magnífics paratges naturals del Parc Natural Sintra-Cascais. Un lloc que forma part del recorregut de la GR 11 E9 Caminho do Atlântico i que potser una magnífica excursió des de la ciutat de Cascais.

Més informació a "Fortificaçoes Marítimas de Cascais"


Platja d'Abano, Praia do Abano



 


14 d’agost, 2017

Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?

"Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?" va ser la meva comunicació a la IX Trobada de Centres d'Estudi i d'Estudiosos i d'Eramprunyà cel·lebrada a Viladecans durant el mes de novembre de 2016. Es tracta d'una recopilació de totes les troballes ja conegudes anteriorment o que he anant descobrint personalment al llarg d'aquests darrers anys pel que fa als anomenats eremitoris al territori de Sant Boi de Llobregat.

 

L’eremitisme es una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud enmig de la natura. És un fenomen religiós que els historiadors han datat en el seu inici en el S. III amb la figura de Pau de Tebes el primer eremita conegut i Antoni, seguidor seu, a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient.

"Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?" parla de les primeres referències arqueológiques dels anys 80 al respecte de Montserrat Pagès i Paretas, doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona i que en l’actualitat és la conservadora d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). També assenyalo en diversos mapes i ortofotografies les ubicacions de les restes actuals i dels que han desaparegut al llarg de temps.

La conclusió del treball és la necessitat d'una o vàries excavacions arqueològiques d'alguns d'aquests possibles eremitoris que certifiquin que ho sont i que es puguin datar adequadament, ja que la tipificació es va fer únicament per analogia a restes similars a la comarca.

La IX Trobada d'Erampruyà va ser dedicada a les capelles, ermites i esglésies d’aquest antic territori, situat a l’actual Baix Llobregat. Aquesta edició de la trobada estava organitzada pel Grup Tres Torres de Viladecans i comptava amb la participació del Centre d’Estudis Beguetans, el Centre d’Estudis Santboians, el Centre d’Estudis de Gavà, Més de 1.000 Històries de Sant Climent de Llobregat, i el Grup de Recerques Històrqies de Castelldefels; la col·laboració de la CCEPC, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, el Museu de Viladecans, l’Ajuntament de Gavà i l’Associació d’Amics del Museu de Gavà i el suport de l’Institut Ramon Muntaner i l’Ajuntament de Viladecans.

PDF "Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?"
Totes les ponències de la IX Trobada d'Eramprunyà

01 de maig, 2012

El misteri de la casa de les Fites...









El reciclatge de materials de construccions més antigues ha estat una constant al llarg de la història. Les canteres de pedra eren sempre d'un gran valor estratègic pels poderosos per construir els seus palaus, els seus castells, les seves muralles, les seves esglésies... Però no sempre es disposava de la pedra o de la possibilitat de la fabricació de maons i, per tant, calia aprofitar altres materials que provenien de les runes de construccions més antigues. D'aquesta manera, podem veure, per exemple, com a la muralla romana de Barcelona ha estat reparada a èpoques posteriors de l'Edat Mitja amb làpides funeràries romanes.

El nucli antic de Sant Boi està ple d'aquests exemples d'utilitzar materials reciclats en la construcció al llarg de la història. En un mur de moltes cases d'aquesta població podem trobar materials tan diversos com restes de ceràmiques romanes, pedra de Montjuïc, pedra vermella de marès, llicorella, torturà, maons, restes de teulades, etc... Tot això configura unes textures interessants en molts dels murs de les cases més antigues de Sant Boi, adquirin una personalitat pròpia que s'accentua a mida que cauen les capes de revoc pel desgast del temps i la falta de manteniment.

Un cas molt curiós és el que jo anomeno la “Casa de les Fites”, situada al carre la Pau, 19 de Sant Boi. Es tracta d'una casa de principis del s. XX i que és un clar exemple de construcció humil (però amb petits elements ceràmics que li donen un aire modernista); aquesta casa es va construir amb el reciclat de materials, però destaca un material inaudit: unes fites amb la epigrafia “B”. Pot semblar un misteri.. però no ho és. Aquestes fites son blocs construïts amb ciment mesclat amb petits còdols que van ser fabricats a finals del s. XIX per delimitar els terrenys del territori de l'antiga quadra medieval del Bori o Benviure (les podem trobar a la muntanya del Montbaig, a la Vall de Can Carreres o als boscos de Can Tutussaus a la Vall del Llor). Aquests terrenys tenien dos tipus de fites: unes més grans amb la epigrafia “Bori” que marcaven les cantonades principals i altres amb la “B” que eren de confirmació de perímetres. Probablement, en van sobrar moltes i van ser aprofites com a un material més de construcció.

De Fites de Sant Boi

Us recomano que veieu el meu article de les "Fites de Sant Boi"

06 de desembre, 2011

Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?



El passat 3 de desembre -el dia del meu sant- es va celebrar a Castelldefels la IV Trobada d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. Una trobada on s'ajunten un conjunt de persones interessades per la història i l'arqueologia relacionada amb l'antic territori de la Baronia d'Eramprunyà que aglutinava les poblacions de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent i l'antiga jurisdicció medieval del Fonollar de Sant Boi. Aquest any la trobada ha estat organitzada pel grup GREHIC.

Porto tres anys participant en aquesta trobada. De moment, sóc l'únic estudiós santboià que ha participat en elles com a ponent. He conegut ha gent molt interessant i he fet nous amics; em trobo molt a gust rodejat de persones que tenen sensibilitats semblants a les que sento jo pel patrimoni històric i natural que ens envolta; persones que dediquen una part part del seu temps en investigar pacientment sobre el passat de les seves poblacions i en lluitar en la seva preservació.

A la primera trobada celebrada a Begues el 2009, vaig participar parlant de la troballa i recuperació parcial del Camí Ral que anava a Barcelona Vilafranca; a la segona celebrada a Viladecans el 2010, sobre la relació del Camí Ral amb el Camí de Sant Jaume.

En aquesta nova trobada he presentat una ponència titulada: “Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?”. Un recull de tota la informació que tinc de les troballes que he realitzat des de l'any 2005 del que considero possibles restes megalítics a la muntanya del Montbaig, situats entre els termes de Sant Boi i Viladecans i que en els següents posts del meu bloc us he anat comentant i explicant:


Com podeu veure, mai afirmo el possible “megalistisme” d'aquestes troballes, però encara que no em considero un expert del tema, si que he trobat molta informació del paral·lelisme d'aquestes amb altres que podem trobar a Catalunya a la zona de l'Alt Urgell, la Cerdanya, a Andorra, a l'Empordà, a les Gavarres, al Maresme, al Vallès o a Collserola. Un paral·lelisme amb similituds totals, encara que algunes de les troballes al Montbaig tenen personalitat pròpia.

Caldrà continuar investigant amb profunditat. El meu desig és passar el testimoni a veritables experts del tema i que el Museu de Sant Boi aconsegueixi recursos per encertar una bona investigació del tema i iniciar una protecció legal i pràctica d'aquestes restes.



01 d’abril, 2011

Primeres prospeccions arqueològiques a l'Ateneu Santboià

Tal com us deia en el meu post “El que amaga l'ateneu”, els arqueòlegs sempre han cregut que els antics terrenys de l'Ateneu Santboià amaga molta informació del passat de Sant Boi. Doncs bé, s'han començat a trobar restes interessants en els terrenys de l'Ateneu Santboià, gràcies a les prospeccions arqueològiques que l'ajuntament de Sant Boi va iniciar el passat 8 de març.

Esperarem amb candeletes, que quan acabin aquestes excavacions, saber més coses que puguin aportar més dades sobre el nostre passat passat històric a l'època dels ibers i dels romans.

El vídeo és de Baiximagenes

13 de març, 2011

Itinerari pel Parc Forestal de Mas Ratés (Viladecans)










Fa unes setmanes, vaig tenir l'oportunitat de caminar per un recent itinerari forestal que ha realitzat l'ajuntament de Viladecans a la Serra de Miramar al Parc Forestal de Mas Ratés. Es tracta d'un agradable itinerari apte per totes les edats i que permet oxigenar-se als ciutadans de Viladecans sortint a peu des de casa seva (és la sort que tenim en algunes poblacions del Baix Llobregat i que molts del seus habitants valorem com un element de qualitat de vida).

Sempre m'ha agradat el topònim de Miramar... Ho diu tot! I la veritat és que la visió del mar des d'aquesta petita serra -que separa els termes de Viladecans i Sant Climent de Llobregat- és sempre sorprenen.

Però la sorpresa ha estat el tenir una altre visió més espectacular del Montbaig i de la seva ermita de Sant Ramon, des del mirador que hi ha a prop del cim del Mas Ratés. Des d'aquest mirador, recentment creat i on tenim una rosa dels vents per situar-nos, podem admirar el cantó amb més pendent del Montbaig que ens fa veure la muntanya molt més alta i la sensació de que la ermita de Sant Ramon és una baluard inexpugnable.

Són també molt interessants les tipologies de marges de pedra seca de llicorella (amb algun amagatall semblants als que es poden trobar al Montbaig) que podem trobar a prop del mirador, molt visibles, pels treballs forestals de recuperació de la zona que es va cremar l'any passat. Al mateix cim del Mas Ratés, podem veure una de les interessants fites amb la epigrafia “Viladecans” (probablement, són dels segles XVIII o XIX) que s'han trobat en aquesta serra i en el Montbaig, arrel dels incendis forestals i que estan catalogades per l'ajuntament i que el Grup Tres Torres ha divulgat la seva existència i -malauradament- també ha denunciat els actes de vandalisme que pateixen.

També vaig trobar un parell de cassoletes rectangulars que també podrien tenir un origen megalític com les que he anat trobant al Montbaig. I pel que sembla, en aquest lloc els ibers també van fruir de la vista del mar (que el tenien molt més a prop que nosaltres que avui en dia...).

18 de gener, 2010

Megalitisme a Sant Boi?


Cada vegada estic més convençut que a Sant Boi va existir una cultura megalítica abans de la presència dels ibers. No sóc arqueòleg i ni un especialista en la matèria; simplement, un curiós-estudiós del seu entorn immediat, però crec que no és agosarat afirmar que atenent a la similitud de les restes localitzades en altres racons de Catalunya i de la península Ibèrica que a Sant Boi hi han restes arqueològiques megalítiques.

“Y a las pruebas me remito...”. Tal com us informava en el meu post “Les misterioses roques del Montbaig” a la nostra muntanya màgica i icona palpable de la nostra població –el Montbaig-, he localitzat una gran quantitat d’inscultures a sobre de lloses rocalloses de llicorella que han sorprès als arqueòlegs i tècnics de patrimoni tan municipals com de fora als quals els he mostrat aquestes troballes.

Les inscultures “són gravats en forma de cassoletes i reguerons i formes pre-geomètriques damunt roques o lloses, amb intencionalitat encara no del tot coneguda, molt possiblement màgico-religiosa, o de senyalització del territori”.

En el cas de la muntanya del Montbaig (anomenada també Sant Ramon), la gran majoria són grans cassoletes en formes irregulars, còniques o rectangulars excavades en afloraments rocallosos (veure la presentació inferior). Però també he trobat enormes lloses –sospitoses d’haver format part d’algun dolmen- amb petites cassoletes rodones que l’amic i geòleg, Josep Maria Cervelló, em va assegurar que eren clarament antròpiques i no tenien res a veure amb les processos d’erosió (a dalt d’aquest text en teniu una mostra fotogràfica). Molt probablement, aquestes lloses pertanyien a algun conjunt fet per l’home que han estat reaprofitades al llarg dels segles davant de les necessitats de construccions rurals amb pedra seca.

Com us deia abans, a Catalunya hi han exemples molts semblants als de Sant Boi. Us recomano que veieu el magnífic bloc d’en Jordi Casamajor-Gravats Rupestres, on ens presenta casos molts similars al de Sant Boi i que són de zones etiquetades tradicionalment com a “megalítiques”.

Un altre possible cas de troballa megalítica a Sant Boi seria l’anomenat Menhir del Llor que es troba dipositat en els jardins del Museu de Sant Boi.


10 d’octubre, 2009

Posar en valor el patrimoni històric-militar: el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais)






L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van tenir que decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.
Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.
Une de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac. Fortificacions petites amb petites guarnicions de soldats i amb petites bateries de canons.
Una d’aquestes fortificacions, el Forte de Sao Jorge de Oitavos, va ser declarada monument nacional i va ser restaurada per la Câmara Municipal de Cascais. Desprès de la seva restauració, s’ha realitzar un interessant centre d’interpretació on s’han reconstruït l’armament que existia i on s’explica tots els elements de la intrahistòria i de la cultura militar de l’època.
Aquesta fortificació es troba ubicada en un entorn natural de primer ordre com és el Parc Natural de Sintra-Cascais.
Un bon exemple del que es posar en valor el patrimoni històric i militar i que es podria aplicar en el futur al Castell de Montjuïc.

11 de setembre, 2009

En busca de “O Templo da Lua” de Sintra



La Serra i costa de Sintra (Portugal) és potser un dels llocs més màgics del món on els amants del misteri i l’esoterisme, conjugat amb la història i l’arqueologia, trobaran suficients elements per elevar la seva curiositat per aquestes qüestions.
Unes de les fites que persegueix l’arqueologia portuguesa ha estat trobar un d’aquest racons màgics i misteriosos d’aquest territori: el desaparegut Temple de la Lluna (“O Templo da Lua”).
Des de l’any 1505 se’n té notícies de la ubicació d’aquest temple en la “Freguesia” de Colares (Sintra), ubicant-se concretament en “O Alto da Vigia” entre la “Foz do rio Maças” (avui platja anomenada “Praia das Maças”) i la “Praia Pequena”. “O Alto da Vigia” té 42 m i és la part més alta del promontori anomenat “Ponta da Rodizio”. Un racó magnífic i preciós de la costa portuguesa que forma part del Parc Natural de Sintra-Cascais.
Les restes d’aquest temple van ser descrites l’any 1571 per Francisco de Holanda com “un cercle que al voltant està ple de cipos en memòria del Emperadors Romans”; encara que, molts historiadors portuguesos parlen d’un culte més antic, ja que els anteriors pobladors d’aquestes terres abans del romans -el celtes- ja rendien culte al Sol i a la Lluna tal com descriu Estragon.
Des de fa molts anys, passo les meves vacances en la població de Colares; i des de que vaig assabentar-me de la història d’aquest temple, he passejat moltes vegades per aquest racó amb la il·lusió vana de trobar alguna resta.
La meva sorpresa ha estat aquest any, ja que m’he trobat una excavació arqueològica oficial en tota regla en aquest lloc. Una amable arqueòloga de l’equip em va explicar que, de moment, les troballes trobades corresponien amb una torre de vigilància del s. XVI (d’aquí el topònim “Vigia”), unes tombes de l’època àrab medieval i d’un possible “mihrab”; i el que és més important: pedres de factura romana aprofitades en la construcció dels elements abans esmentats que donen pistes de la existència d’alguna construcció romana en aquestes contrades que podria ser el perdut Temple de la Lluna. És molt possible que ben aviat en tinguem notícies molt interessants.

03 de setembre, 2009

La roca de l’Elefant, la prova del pas d’Anníbal pel Coll d’Ares.

Respecte a la reconstrucció que ha fet de la ruta d’Anníbal per Catalunya en la revista Sàpiens 82 (una revista que recomano als amants de la història i l’arqueologia), us voldria comentar que fa un parell d’anys vaig assistir a l’ajuntament de Camprodon a una interessant conferencia de l’arqueòleg Simeón García-Nieto Conde, on presentava un treball d’investigació al respecte. La seva conclusió era que Anníbal va fer passar una part del seu exèrcit pel Coll d’Ares i no pel Coll de la Perxa.
García-Nieto afirmava que la ruta natural per passar amb el seu exèrcit era per la costa seguint la Via Heràclea que posteriorment es va convertir en la Via Augusta-, però a l’arribada a l’Estany de Banyoles, no es va dirigir al Coll de Pertús sinó es va dirigir cap a la Vall de Bianya i –traspassant pel Capsacosta, que posteriorment va ser la Via Annia romana- va pujar posteriorment a través de la Vall de Camprodon fins al Coll d’Ares. La prova més evident que va presentar aquest arqueòleg és la troballa del gravat d’un elefant molt ben definit en una gran roca que hi ha al cim del Puig Solana a la Vall de Bianya al costat del que sembla un jaciment ibèric i que va ser localitzat el 1975 de forma casual per un treballador forestal.

Foto d’en Simeón García-Nieto Conde extreta del seu treball “Pirineum, Annibal Ad Portas”.

30 d’agost, 2009

Sant Boi recupera la pedra seca (III)



l passat mes de juliol va començar un nou pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi que continuarà amb la tasca de la recuperació de construccions de pedra seca al Parc Forestal Montbaig.
L’actuació que ha començat aquest equip ha estat la recuperació d’un curiós conjunt que forma una cabana de planta quadrada i del que sembla la planta d’un corral o cabana més gran també quadrada que devia d’estar destinada pel aixopluc de la bèstia destinada a les tasques de conreu i de transport.
En el sanejament de les restes existents s’han trobat abundants restes d’estris metàl·lics i de fang cuit com gerres, escudellares i càntics que semblen del s. XIX.
No obstant, i tal com m’ha assenyalat diverses vegades l’arqueòloga i actual directora del Museu de Sant Boi, Maria Lledó Barreda, aquesta construcció té una analogia total del que podien haver estat l’assentament ibèric que va existir al cim del Montbaig.
Aquest conjunt que s’ha començat a recuperar formar part del projecte global de recuperar el paisatge agro-forestal de l’anomenat Pla de la Verge que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon i on ja s’ha recuperat una cabana de planta quadrada (+info). Aquest sector del Montbaig, va patir un important incendi forestal el juliol de l’any 2005 i s’han recuperat els marges de pedra seca de les antigues vinyes i el conreu del cirerer.

05 de maig, 2009

Els vells camins de Sant Boi (V). El Camí Vell de Llor.



D’aquest vell camí només en queda 350 metres sense asfaltar; la resta ha estat engolit pel constant creixement urbanístic de la ciutat dels últims 30 anys.

Antigament, aquest camí començava com un trencall de l’antic Camí de Sant Vicenç dels Horts (convertit en carretera, avui en dia, però que molt probablement havia estat una via romana secundària de l’antiga Via Augusta que passava pel pont del Diable a Martorell); aquest primer tram és, avui en dia, el carrer Benito Menni (desprès es converteix en els carrers Pablo Picasso i Camí del Llor). En aquest lloc estava l’antic Convent del s. XVI de la Visitació dels Caputxins primer i desprès dels Servites fins la desamortització de Mendizabal del 1835. L’any 1853, aquest convent es adquirit pel doctor Pujades per fundar la gènesi del que avui són els imponents hospitals psiquiàtrics de Sant Boi (us recomano que consulteu el bloc d’en Joan Vendrell si voleu aprofundir sobre la interessant història d’aquests hospitals)

L’origen d’aquest camí es perd en el temps, però el seu origen està lligat a la existència de l’antiga Quadra del Llor i de la seva torre de guaita de la qual hi ha notícies des del s. X. Precisament, a l’alçada de l’antiga torre del Llor (avui masia de Santa Bàrbara) aquest camí es connectava amb el Camí Vell de Torrelles (veieu el meu post sobre aquest interessant camí). Cal destacar que l’origen del camí també podria ser íbero-romà, ja que a l’any 1983 es va localitzar un important jaciment de ceràmica a la vora del camí (a l'alçada del col·legi Llor) que va aportar molta informació sobre el tipus d’eines de l’època i del pas de la cultura ibèrica a la romana.

No fa gaire també es va trobar al camí les restes d’una mena de menhir (veieu el meu post “Un menhir a Sant Boi?”) que fa poc ha estat –afortunadament- dipositat al Museu de Sant Boi.

Una de les coses interessants que encara podem veure en el tram sense asfaltat, és –a part de la excavació del camí en una transició de rocam argilós a rocam de llicorella- les restes d’una curiosa canal excavada paral·lelament al camí amb un metre d’ampla i de profunditat i que -molt probablement- tenia la funció de recollida d’aigües per evitar la erosió del camí i el control de les aigües davant d'una possible la inundació dels camps de garrofers que encara avui existeixent. D’aquest tipus de canals també en poden trobar una al camí d’accés a Can Carreres Vell.

21 d’abril, 2009

Què trobaran els arqueòlegs en el futur?



Cada vegada que he vist la pel·lícula “El Planeta dels Simis” m’ha impactat molt –a part de la famosa escena del final amb la imatge de les runes de la Estàtua de la Llibertat- com els arqueòlegs del futur –que seran simis, segons la pel·lícula- analitzant les troballes de les restes de la nostra civilització actual.

Doncs bé, si mireu la foto d’aquesta “troballa” d’un vehicle cremat fa 20 anys en un bosc del nostre terme, imagineu-vos quan el trobin els arqueòlegs de l’any 3009...

Dirien que “és un vehicle de la Edat del Petroli, signat per un tal “Ford Fiesta” (molt comú a Europa), no va ser reciclat i probablement va ser cremat per a la realització d’algun tipus de ritus religiós, ja que al seu voltant s’han trobat restes d’envasos de vidre amb la inscripció “Xibeca”. Els envasos de “Xibeca” només es troben enmig de zones que havien estat boscoses i al votant de restes com aquest, i probablement contenia algun tipus de líquid o beguda relacionat amb aquest ritus religiós.”

15 de juliol, 2008

Franges

Com cada any, els programes d’inserció laboral que gestiona CORESSA (la empresa municipal de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat) col·laboren en el manteniment de les franges contra incendis de la nostra ciutat. Les franges contra incendis són fonamentals per a la prevenció i la seguretat dels nuclis habitats de les ciutats i pobles que es troben tocant a les zones forestals. Jo porto diversos anys treballant a CORESSA com a director del programa Taller d’Ocupació; i aquest programa té un parell de mòduls d’alumnes-treballadors de tasques forestals que col·laboren fent pràctiques de la seva especialitat en aquesta important tasca. És una feina dura: s’han de suportar altes temperatures sota roba i elements de seguretat que semblen armadures ja que la feina també és perillosa.
I com cada any, afloren de nou els elegants i majestuosos marges de pedra seca amagats per una vegetació que brota amb força any rera any (i aquest any, deu ni do com a brotat amb les pluges). I afloren moltes coses més del nostre patrimoni històric i natural: barraques, pous, cisternes, cups de vinya, etc... De fet, CORESSA ha informat els darrers cinc anys de més de 70 troballes arqueològiques al Museu de Sant Boi que han permès tenir un major coneixement de la història i del patrimoni històric de la nostra ciutat en l’àmbit de les seves muntanyes.
Però malauradament, també es troben molts abocaments nous o antics de runes, de plàstics, de cotxes, de matalassos... i de tot el que us pugueu imaginar i més. Tots aquests abocament són inventariats i es passa la informació al departament de medi ambient perquè planifiqui la seva retirada i tancament. Sovint es troben també cotxes i motos abandonats (en molts casos robats) dels quals s’informa a la Policia Local per a la seva retirada. En fi, que no només es treu herba sinó que també es fa feina transversal d’informació municipal que també és important per a la ciutat.

30 de juny, 2008

Un “menhir” a Sant Boi?

Portava molts anys fitxant-me en una roca allargada que estava mig enterrada al costat d’un antic camí de Sant Boi i que era un dels accessos a l’antic territori feudal de la Quadra medieval del Llor. Unes obres recents la van fer emergir degut als moviments de terres i... sorpresa! Ha aparegut una roca que té una forma de “menhir” de quasi 4 metres de llargària i entre 60 i 50 cm de diàmetre i en un extrem acaba amb la punxa. Per desgràcia i no sé si per les obres, aquesta enorme pedra s’ha trencat per una part. En quant vaig detectar l’aflorament d’aquesta roca vaig informar als tècnics de patrimoni del Museu de Sant Boi i per raons de seguretat arqueològica no us puc dir on està ubicada exactament; però la proximitat d’altres jaciments investigats de l’època ibèrica o romana obre moltes hipòtesis. Podria ser un menhir, una fita, un mil·liari, una creu de terme... I si Obélix va estar a Sant Boi? (je, je...). Els especialistes arqueòlegs ja ens ho diran... però no em negareu que es ben curiós. Que jo sàpiga, així com a Catalunya hi ha molts menhirs i dòlmens (especialment, a les comarques gironines), al Baix Llobregat no hagut cap troballa que s’assimili a aquesta. Però si a Viladecans s’ha trobat mamuts perquè no un menhir a Sant Boi? A ver si vamos a ser menos...

17 de juny, 2008

Els Mamuts de Viladecans

Algú feia un comentari amb humor a la web de La Vanguardia que ara Viladecans passaria a nomenar-se Vilademamuts... i no és per a menys. Encara hi ha molt per descobrir al Baix Llobregat. I notícies com la troballa d’un important conjunt de restes mamuts i d’altres animals de fa 100.000 anys al jaciment de Can Guardiola de Viladecans ens demostra que és així. Sovint pensem que troballes d’aquests tipus és més pròpia de llocs exòtics o de zones poc humanitzades. S’ha desgraciat tan el nostre territori que creien que no alberga coses interessants. Però ens equivoquem... Hi ha un patrimoni natural i històric molt interessant ja conegut però també n’hi ha un de molt desconegut com ho demostra aquesta troballa o la de la Cova de Rinoceront de Castelldefels feta en el seu dia pel Grup de Recerca del Quaternari (veieu post sobre aquest grup de Jaume Sans al seu bloc “Bestioles de Marina”).
En aquesta troballa realitzada durant la construcció de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç (a prop de Can Tries i de Can Guardiola), ha estat possible gràcies a que la zona s’havia catalogat anteriorment com a zona d’expectativa arqueològica (hi havia catalogats dos forns medievals, unes sitges romanes i una mina d’aigua del s. XIX); i això va obligar a la contractació de la empresa Arqueocat en fer un seguiment arqueològic de les obres. En el bloc de l’amiga Juana Mari Huélamo (Kuanum), arqueòloga freelance que treballa per a l’ajuntament de Viladecans, s’explica amb emoció com es va fer la important troballa i la posterior intervenció del Grup de Recerca del Quaternari.
M’ha fet il·lusió veure, en les fotos que han sortit a la premsa (veure galeria), a una jove que va estar a l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona la empresa municipa CORESSA i que es va insertar laboralment en la empresa Arqueocat.
Finalment, us recomano que veieu aquest reportatge de la Televisió de Gavà sobre la troballa:


Més informació a:





A la foto, les arqueòlogues Juana María Huélamo i Eva Estela davant d'una de les restes dels mamuts. Foto estreta del bloc http://kuanum.blogspot.com

29 de febrer, 2008

La “roca sagrada” del Montpedrós

El Montpedrós (Sant Antoni), conjuntament amb el Montbaig (Sant Ramon) són les dos muntanyes més característiques d’aquest perfil tan interessant del nostre paisatge que emmarquen les poblacions de Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló i a Sant Vicenç dels Horts.

El Montpedrós alberga en el seu cim moltes coses interessants, algunes d’elles més conegudes que altres: l’ermita de Sant Antoni, les restes del castell medieval del Castellnou de Cervelló, l’habitacle de l’ermità, les restes de la torre de guaita de la Torratxa i restes ibèriques que ens demostren la importància estratègica que havia tingut aquest lloc en el passat.

Però, possiblement, l’element més desconegut i més impressionant és el que conformen el que jo anomeno “la roca sagrada” del Montpedrós i que, afortunadament, està ben amagada i per això és tan desconeguda. Aquesta enorme roca forma part del rocam del sector del serrat de la Torratxa i la hipòtesi més possible, per analogia amb altres troballes similars a Catalunya, és que es tracta d’un veritable monument megalític tal com assenyala la conclusió del link que us adjunto i que us portarà a l’article del qual és coautora l’amiga i arqueòloga Juana Maria Huélamo; l’article està en anglès. Us asseguro que us deixarà amb la boca ben oberta.

Més informació a http://www.rupestre.net/tracce_php/modules.php?name=News&file=article&sid=42

Si voleu caminar per aquest indret us recomano la meva guia RUTES PEL BAIX