28 de desembre, 2011

El Papa Benedictus XVI visitarà Sant Boi a la primavera


La conferència episcopal espanyola ha informat que arran de la invitació formulada pel consistori santboià el passat més d'octubre, i aprofitant el viatge pastoral al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat per consagrar la nova catedral d'aquesta població, el Papa Benedictus XVI visitarà Sant Boi de Llobregat el mes d'abril.

Encara no s'han concretat oficialment les dates finals d'aquesta visita. El que si ha transcendit és quin serà el programa de la visita: pel matí hi haurà una missa “rociera” a l'ermita de Sant Ramon organitzada per les Cases regionals de Sant Boi; posteriorment, el Papa inaugurarà l'Anell Verd de la ciutat, caminant per una part de trajecte fins arribar al nou pont de L'Estret de Roques, on el Sant Pare batejarà com a pont de Sant Climent.

A migdia, dinar de germanor a l'Hotel el Castell; i per la tarda, visitarà les Termes Romanes i el nou Museu de Sant Boi, orgull de la ciutat. I al vespre, el Papa oficiarà la missa del vespre de la parròquia de Sant Baldiri, on s'acabarà la visita papal a Sant Boi amb un homenatge a Rafael de Casanova col·locant una corona de flors a la seva tomba que es troba en aquest temple.

S'ha confirmar que en representació del govern central assistirà la vice-presidenta Soraya Saenz de Santamaría, acompanyada del president de la Generalitat, Artur Mas.

20 de desembre, 2011

La papallona que va trobar l'estel...


En català, la paraula Nadal ve de natalici, naixement. I és evident que en la nostra cultura celebrem el naixement de Jesús. Independentment dels sentiments i la fe religiosa de cadascú, el Nadal és una oportunitat néixer de nou (de “re-inventar-se” és diu ara..), de deixar en darrera les coses de l'any, de repassar les nostres prioritats a la vida i de fer una una bona llista de propòsits.

I sobretot, pot ser un temps de repassar els “oblits”: com per exemple l'oblit de ser agraïts de les coses bones que passen a les nostres vides, centrant-nos massa sovint en el només és negatiu. També ens oblidem de que calen fer les coses amb al·legria i de que és necessari el “bon rotllo” i l'amabilitat entre les persones. Podem dir també un “no” amb un somriure a la cara...

I precisament, no vull oblidar-me dels 47 anys que he conegut i conviscut amb el meu pare Juanito; el qual ens va deixar aquest any. Dono gràcies per haver-ho tingut com a pare i haver après molt amb ell de la importància de fruir de les coses senzilles i del que la Natura ens ofereix. Aquest Nadal et trobaré molt a faltar, Juanito; però el teu esperit seguirà en mi fins a la fi de la meva vida...

I dono gràcies per haver estat capaç de re-inventar-me i sortir endavant en un moment molt difícil i de crisi que ha caracteritzat el 2011... Què us haig de contar que no sapigueu!

Desitjo que com la papallona de la foto (la vaig fer a la serra de la Cavallera, Camprodon), trobeu el vostre estel enmig de la Natura i que us guii al lloc on pugeu néixer de nou... i ser més feliços al 2012.

Bon Nadal i Bon Any 2012!!!

06 de desembre, 2011

Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?



El passat 3 de desembre -el dia del meu sant- es va celebrar a Castelldefels la IV Trobada d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. Una trobada on s'ajunten un conjunt de persones interessades per la història i l'arqueologia relacionada amb l'antic territori de la Baronia d'Eramprunyà que aglutinava les poblacions de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent i l'antiga jurisdicció medieval del Fonollar de Sant Boi. Aquest any la trobada ha estat organitzada pel grup GREHIC.

Porto tres anys participant en aquesta trobada. De moment, sóc l'únic estudiós santboià que ha participat en elles com a ponent. He conegut ha gent molt interessant i he fet nous amics; em trobo molt a gust rodejat de persones que tenen sensibilitats semblants a les que sento jo pel patrimoni històric i natural que ens envolta; persones que dediquen una part part del seu temps en investigar pacientment sobre el passat de les seves poblacions i en lluitar en la seva preservació.

A la primera trobada celebrada a Begues el 2009, vaig participar parlant de la troballa i recuperació parcial del Camí Ral que anava a Barcelona Vilafranca; a la segona celebrada a Viladecans el 2010, sobre la relació del Camí Ral amb el Camí de Sant Jaume.

En aquesta nova trobada he presentat una ponència titulada: “Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?”. Un recull de tota la informació que tinc de les troballes que he realitzat des de l'any 2005 del que considero possibles restes megalítics a la muntanya del Montbaig, situats entre els termes de Sant Boi i Viladecans i que en els següents posts del meu bloc us he anat comentant i explicant:


Com podeu veure, mai afirmo el possible “megalistisme” d'aquestes troballes, però encara que no em considero un expert del tema, si que he trobat molta informació del paral·lelisme d'aquestes amb altres que podem trobar a Catalunya a la zona de l'Alt Urgell, la Cerdanya, a Andorra, a l'Empordà, a les Gavarres, al Maresme, al Vallès o a Collserola. Un paral·lelisme amb similituds totals, encara que algunes de les troballes al Montbaig tenen personalitat pròpia.

Caldrà continuar investigant amb profunditat. El meu desig és passar el testimoni a veritables experts del tema i que el Museu de Sant Boi aconsegueixi recursos per encertar una bona investigació del tema i iniciar una protecció legal i pràctica d'aquestes restes.



29 de novembre, 2011

Roc, el vigilant de la torre Benviure




 Amb l'objectiu de dinamitzar l'espai arqueològic de la torre de Benviure, el Museu de Sant Boi ha creat un conjunt d'activitats en aquest espai pels cursos escolars que treballen l'Edat Mitja; i alhora, com una activitat familiar de cap de setmana.

I per aquest motiu, s'ha creat el personatge Roc Benviure, un vigilant i guerrer del s. X, que encara no s'ha assabentat que ja no existeix la històrica “Marca Hispànica” i s'empenya en continuar vigilant aquesta mítica frontera que dividia el món cristià i àrab fins a inicis del s. XI. Per qüestions de seguretat, no estic autoritzat a donar el nom de la persona que encarna aquest personatge... he, he...

La torre de Benviure va néixer al segle X, amb l'objectiu de defensar la jurisdicció medieval de Benviure a Sant Boi de Llobregat i la ciutat de Barcelona dels atacs procedents dels regnes d'Al-Andalus, com la torre del Llor de Sant Boi, la torre Salbana de Santa Coloma de Cervelló, o els castells de l'Eramprunyà, Castellví, Castelldefels o Sant Boi (tots del s. X). També va tenir una importància estratègica en el control del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès

La torre ha estat recentment restaurada i condicionada per a la seva visita. L'horari de visites de la torre és diumenges de 11:30h a 13:30h. Les visites familiars guiades pel Roc Benviure, es fan el primer diumenge de mes. 

El Roc Benviure també està disponible per grups especials o escoles: contacteu amb el Museu de Sant Boi (93 635 12 00) i demaneu pel Juanjo Esteban.

Ah! I molt important, el Roc Benviure té perfil al Facebook!!!

Fotografies: Gregori Gutiérrez (Museu de Sant Boi)

14 de novembre, 2011

Racons del Baix Llobregat (IX) El Semàfor del Prat de Llobregat


Us presento un dels racons més fotogènics i cinematogràfics del Baix Llobregat: el Semàfor del Prat de Llobregat. Una curiosa construcció ubicada a la platja del Prat, al costat de la nova desembocadura del riu Llobregat i de les basses de Cal Tet que formen part dels Espais Naturals del Riu Llobregat.

L'accés a aquest interessant racó que uneix patrimoni històric i un entorn natural privilegiat, només es pot fer caminant o en bicicleta des del Prat; i si anem en cotxe, podem deixar-lo a un aparcament que hi ha a l'inici de la reserva passat el Tanatori del Prat.

És molt recomanable fer la seva visita conjuntament amb la de les basses de Cal Tet (porteu-vos un prismàtics per fer observació de l'abundant colònia d'aus que transiten i viuen en aquest racó).

Aquest edifici està en runes, però ha estat hàbilment consolidat (a l'igual que l'antiga caserna dels Carabiners que està al seu costat). Va ser construït l'any 1887 amb l'objectiu de regular el trànsit marítim per la costa i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançant la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics que, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que navegaven per la costa. També es comunicava amb el castell de Montjuïc. Per protegir l'edifici de les crescudes del mar, els terrenys es van haver d'elevar tres metres sobre el nivell del mar. L'edifici de planta rectangular tenia un mirador central i una cisterna subterrània que recollia aigua de pluja.

La vida en aquest lloc tenia que ser molt dura, rodejat de maresmes on malalties con el paludisme afectaven als seus inquilins.

22 d’octubre, 2011

Les pedres d'Orla Barry



Aquest estiu, vaig visitar a Lisboa, l'exposició Five Rings” dels artistes Orla Barry & Rui Chafes al Museu Colecçao Berardo, situat a l'imponent Centre Cultural de Belem. De totes les exposicions temporals que hi havia en aquest museu, aquesta és la que vaig trobar més interessant.
Però com a qualsevol persona, una obra ens pot generar diversos sentiments, ens pot dir alguna cosa o no, o ens pot atreure o provocar un sentiment de menyspreu. En aquest cas, un aspecte de l'exposició centrada en l'obra d'Orla Barry em va fer sentir-me identificat amb una de les coses que m'apassionen: les pedres.
Des de petit, he sentit una atracció per les pedres. I per pedres de tot tipus: minerals, roques, restes arqueològiques, fòssils, pedra seca... Però, sobretot, per les pedres arrodonides i les formes que la natura les ha dotat. La meva col·lecció -que de tant en tant m'haig de desfer-me- recull pedres arrodonides de molts llocs i tenen una significació especial perquè sempre han estat relacionades amb moments feliços. De fet, les pedres crec que estan carregades de l'energia de la natura o per les persones que les han manipulat; i a mi, m'agrada regalar pedres carregades amb els meus sentiments.
Doncs com us explicava, Barry presenta en aquesta exposició la Collection 1996-2011, una obra constituïda per sis vitrines que contenen la seva col·lecció de pedres, que l'artista ha batejat amb un nom segons el seu aspecte, en una espècie de joc infantil metafòric que realça cadascuna de les peces perquè tinguin l'adequat nivell per estar exposades en un museu.
També he descobert d'aquesta polifacètica artista irlandesa, una obra feta en pedra seca de pissarres per un jardí on també combina uns escrits de lletra lligada fets amb pedra arrodonida. Una obra i una artista que ben segur continuaré seguint ben a prop. 


 

02 d’octubre, 2011

Ramisco, el vi de les vinyes més antigues d'Europa

Detall del raïm del Ramisco

"O Elèctrico da Sintra"passant davant de l'Adega Regional de Colares
Vista del nucli antic de Colares
Selecció de vins dels tres cellers existents a Colares
Vinyes plantades a la sorra a la població d'Azenhas do Mar, freguesia de Colares
Durant la segona meitat del s. XIX, les vinyes europees van patir l'atac de la fil·loxera, una plaga que les va devastar totes. Les vinyes portugueses no van ser una excepció; en 1865, totes les vinyes del país van ser també devastades per la fil·loxera. Només en un petit territori que pertany al concelho de Sintra en Portugal, la freguesia de Colares, la desgraciada plaga no va poder destruir les vinyes d'una varietat única al món: el Ramisco.

Les vinyes de Colares van restar incòlumes, gràcies a les condicions dels terrenys arenosos on estaven plantades, on el terrible insecte no va trobar la manera de penetrar. Aquest fet de ser l'única vinya no afectada per la fil·loxera fa que el vi que surti de les seves vinyes sigui únic i de gran categoria, molt apreciat pels col·leccionistes i amants del vi. Un veritable legat del patrimoni històric i enològic de com era el vi en l'antiguitat.

Des del segle XIII, es té constància escrita de la existència d'aquestes vinyes. I en contra del que es pugui pensar, el conreu d'aquesta vinya és molt difícil per les condicions climatològiques i del terreny on s'assenten. Les vinyes pateixen el vent constant de l'Atlàntic, fet que va propiciar que aquesta espècie de vinya es convertís en una planta trepadora, estenent-se pel terra de sorra i protegit per tancats de canyes. En funció de l'època de l'any, les vinyes son “elevades” per evitar l'escalfor de la sorra, permetent el creixement i maduració de la fruita abans de la seva collita.

La productivitat és capritxosa, ja que aquestes vinyes son molt velles amb un rendiment molt baix. Encara que alguns productors han arrancat les velles vinyes i han plantat de noves, amb una gran dificultat pel tipus de terreny.

A pesar de que estan ubicades en una àrea de paisatge protegit, la pressió urbanística (és un territori molt atractiu per les segones residències a l'estiu) per reconvertir-los en terrenys per edificar és enorme i tentadora pels seus propietaris.

El Ramisco no és un vi amb alta graduació i te un preciós color rubí. Per mi és un vi deliciós, encara que no té un fons afruitat. Des de 1908, Colares és una denominació d'origen (DOC) i per poder obtenir aquest qualificatiu ha d'estar elaborat en 80% amb la varietat Ramisco i el vi ha d'estar un mínim de 18 mesos de repòs.

A la barriada de Banzao, a l'antiga adega (celler en portuguès) Beiramar hi ha una exposició sobre aquests vins i podeu també adquirir-los per un preu que oscil·la entre els 10 i 15 €. També des de l'Adega Regional de Colares surt una ruta de senderisme relacionada amb el vi que ens permet veure in situ com son les vinyes i el seu entorn.

Us convido a veure aquest interessant reportatge de la televisió portuguesa (RTP) on podeu obtenir més informació. I si aneu, no deixeu de veure les vinyes fent La Ruta do Vinho, una ruta de senderisme senyalitzada que pertany al Parc Natural de la Serra de Sintra-Cascais.

25 de setembre, 2011

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès







Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)

13 de setembre, 2011

Fer de "navalla suïssa"...


Aquest estiu llegia a la premsa portuguesa, en concret, a l'editorial de la revista que s'adjunta els diumenges al “Diaro das Notícias”, que el nou perfil professional dels treballadors s'apropa, metafòricament parlant, al d'una navalla suïssa.

Una navalla suïssa és molt apreciada pels “McGiberts” que hi han pel món i, en general, per les persones que amem el contacte amb la natura per la gran a versatilitat per resoldre situacions senzilles o ben extremes(els que heu vist la pel·lícula “127 dies” ja sabeu del que parlo...); tot, gràcies a la gran quantitat de funcions que té(navalla, estisores, obrellaunes, sacasuros, llima, regle, etc, etc...). A mi, de fet, em va doldre molt que em requisessin ja fa alguns anys la meva navalla suïssa a l'aeroport de Lisboa...

Doncs bé, el paral·lelisme actual que pateixen en aquests moments molts joves amb carreres universitàries, amb masters, postgraus... o professionals amb una àmplia experiència i que ens hem format constantment... ésque ens toca ser tan versàtils i polifacètics pel que fa a l'oportunitat de treballar. Tant és així que per tal de sobreviure a aquesta situació de crisi on las feina escasseja, cal fer de totper treballar... La gent que vulgui treballar haurà de canviar molt el xip de que hi han feines que no li toquen per la seva formació:ja no hi hauran “estatus” laborals i gran especialitzacions.

En el sector de la comunicació -que és en el que moc en aquests moments-, els professionals han de ser molt versàtils per poder treballar, essenta la vegada dissenyadors, copys, creatius, fotògrafs, càmeres,editors de vídeo, repartidors, tècnics en marketing i demultimèdia, community managers... en fi el que calgui perquè entrin ingressos com a freelance... Per aquesta és una altre... Ningú et contracte donant-te un salari, has de ser un freelance i has de facturar quasi 2000 € al mes perquè et quedi net com a salari uns1000 € (això si no et falla un client que no paga o et retarda els pagaments, havent pagat tu l'IVA i l'IRPF...).

Però per una altre banda,a part que aquesta situació pot ser frustrant per una persona que ha invertit temps i molts diners en formar-se, això és una gran oportunitat per adquirir moltes experiències que ben segur ens han d'enriquir i fer-nos més forts davant les adversitats. La capacitat d'adaptació a les noves situacions és important per sobreviure en l'actualitat perquè una depressió no ens aportarà gens de bo i és un camí sense sortida.

Jo personalment, en la meva etapa directiva, sempre he valorat molt les persones que tenen aquesta capacitat d'adaptar-se i de ser versàtils davant la feina. Ien aquests moments em toca aplicar-me el que sempre he pensat. La polivalència professional de la “navalla suïssa” ens pot ajudara esperar temps millors...


04 de setembre, 2011

Leonardo i Montserrat. Un nou codi da Vinci...?


Aquestes vacances d'estiu he tingut la sort -o la desgràcia- d'haver tingut accés a internet... I he aprofitat per indagar en temàtiques que m'agraden. I m'he trobat amb la sorpresa -que en el seu moment em va passar totalment desapercebuda- del treball d'investigació que va presentar l'any 2009 l'historiador José Luis Espejo sobre el possible origen català d'en Leonardo Da Vinci i la seva hipòtesi de que va estar uns anys visquen a Montserrat. Aquest treball el va recollir en un llibre titulat El viaje secreto de Leonardo da Vinci”.

Bàsicament, i pel que he pogut escoltar i veure en tot un seguit de vídeos que aquest mateix autor ha pujat al Youtube (no he llegit el llibre), podem trobar un gran paral·lelisme en la iconografia d'alguns dels quadres més coneguts d'aquest pintor italià amb elements del paisatge de Montserrat i alhora donar resposta a un buit cronològic que existeix en el que es coneix de la biografia d'en Leonardo.


Evidentment, tot son hipòtesis i no hi han documents que corroborin tot el que diu en José Luis Espejo, però podria ser una teoria acceptable ja que si que està documentat el pas d'italians durant els segles XIV i XV per Montserrat.

Us aconsello que veieu aquest vídeo on aporta molta informació per conèixer el context de la seva teoria i, evidentment, també podeu llegir el seu llibre.

29 d’agost, 2011

El camí vell de Sant Ramon. Els vells camins de Sant Boi (VII)




Fins a finals del s. XIX, el camí vell de Sant Ramon era el camí principal que pujava al cim del Montbaig. Va deixar de ser el camí principal una vegada es va iniciar la construcció de l'actual ermita de Sant Ramon i es va construir un altre que sortia a la sortida de Sant Boi des de la carretera de Sant Climent de Llobregat a l'alçada de les Cases del Bori.

Aquest camí unia el nucli antic de la població, la masia de Torrefigueres (actual seu de la empresa municipal CORESSA), la Muntanyeta i pujava al cim del Montbaig pel que és l'actual carrer Segre del sector residencial dels Canons. De fet, en plànols anteriors a finals al segle XIX, el camí s'anomenava “Camí de Torrefigueres”.

De fet, aquest camí es pot considerar dels més antics de Sant Boi perquè, molt probablement, unia els petits nuclis de població ibèrica que hi havia a l'actual turó del Castell de Sant Boi, a la Muntanyeta i al cim del Montbaig, passant pel costat de la megalítica Roca dels Canons.

Aquest camí és en l'actualitat la via d'accés per a vehicles (amb un horari restringit) per pujar a l'ermita i al Parc Forestal Montbaig. Una remodelació realitzada a finals dels anys 90 del passat segle va permetre que fos també un camí de passeig amb diversos miradors.

Pocs elements queden de l'antiga traça del camí. Els elements més significatius són els que han quedat al final del seu tram abans d'arribar al cim del Montbaig, ja que l'actual camí -a l'alçada de l'anomenat Pla de la Verge- no segueix la carena de manera recta, sinó que gira per anar a buscar la cruïlla amb el camí que puja des de la Font de Gualbes, i per tant, no han estat deformats o destruïts pels manteniments del camí amb maquinària pesada per tal de convertir-lo en una pista forestal. Aquests elements són restes de murets construïts amb pedra seca a banda i banda, que delaten un ús d'aquest camí com a carrerada i per tan com a via de transhumància i de pasturatge de ramaderia (al Montbaig també s'han trobat exemples d'altres tipus de carrerades) i una gran bassa excavada al rocam de llicorella amb unes escales per baixar (a l'alçada de l'aparcament de Pla de la Verge). En el darrer tram també s'han trobat un curiós sistema d'assentament del terreny per evitar l'erosió que era el de gran llosses de llicorella clavades al terra (aquest tipus de solució també s'han trobat als voltants de les runes de can Tutussaus i en un camí abandonat que era un ramal del Camí Ral al costat de la carretera de Sant Climent).

26 d’agost, 2011

Patrimoni de la crueltat: Les picotes (o pelourinhos) de Portugal





Un dels elements de patrimoni històric portuguès que sempre m'han cridat molt l'atenció, han estat unes columnes bellament adornades i situades en llocs importants, com les places dels pobles i ciutats. Aquestes columnes, anomenades pelourinhos o picotes, a diferència de les nostres creus de termes, no indiquen l'inici de cap terme o territori o son una demostració de la religiositat d'aquella població on estan ubicades; eren de fet un símbol de l'autonomia municipal alhora d'aplicar la justícia (és per això que sempre es trobaven davant dels ajuntaments, anomenats camaras).
La bellesa ornamental sorprenc ja què la funció d'aquestes columnes no era un altre que la d'amarrar a presos per assotar-los o mutilar-los públicament en funció o en consonància de la gravetat del delicte que van cometre. Dubto, sincerament, que la seva bellesa apaivagaves els dolors dels pobres desgraciats als qui se'ls aplicava la justícia -o la injustícia- de l'època.
Probablement, l'origen d'aquestes columnes sigui romà i podem trobar al llarg del territori portuguès d'estil romànic, gòtic o renaixentista (gòtic manuelí). Una part important d'aquestes columnes, van ser destruïdes a Portugal durant l'alçament dels liberals en 1834 per ser un símbol de la tirania (no m'estranya...).
El pelourinho de la foto és el de la població de Colares, a prop de la ciutat de Sintra; és del segle XVI i d'estil renaixentista (manuelí). Com molts pelourinhos, està declarat monument nacional portuguès.

24 de juliol, 2011

“Shedneryan” de Roger Subirana, la banda sonora perfecta



Des de fa anys, sóc un fan de la música del compositor Roger Subirana, i alhora, el considero un amic personal i una gran persona. D'ell, ja us vaig parlar l'any 2008. La seva discografia és impressionant i no ha deixat de composar temes meravellosos i espectaculars -a quin d'ells millor-. La seva música sona com a banda sonora en innumerables documentals, programes de TV, curtmetratges, pel·lícules... de tot el món!

I el que trobo més estrany és que la seva fama internacional i reconeixement és molt més gran fora del nostre país... Convido als directors de cinema, a realitzadors de programes de TV o d'espots publicitaris que tastin la seva música... Descobriran unes melodies fantàstiques que impulsaran les seves imatges sense cap dubte!

I si voleu conèixer la seva música no heu de pagar per fer-ho... Gràcies al portal de Jamendo i la voluntat personal de Roger, podeu descarregar-vos de forma gratuïta tots els seus Cds en format mp3 i escoltar-los en el vostre ipod; però com és habitual en Jamendo podeu fer lliurament una aportació econòmica al compositor que aquest acceptarà gustosament...

Però us volia parlar del darrer treball de Roger: “Shedneryan”, una nom o paraula que no existeix i que Roger ha creat després de comprovar a través del Google que no existia... una recerca pròpia dels creadors de “nameming”. “Shedneryan” és la composició més ambiciosa que fins ara ha tingut aquest compositor; es tracta de més de 60' de música ininterrompuda però que està dividida en una vintena de parts. Escoltant aquest CD pensareu que es tracta d'una banda sonora d'alguna pel·lícula que voldreu recordar però que no existeix... I és que Roger ens fa somniar i fantasiar de seguida, fent volar la nostra imaginació.

Porto molts mesos escoltant “Shedneryan”, i recomano la seva escolta de dos maneres: una escoltant la música conduint en un viatge que duri l'hora de la composició (us asseguro que us sentireu com el protagonista d'una pel·lícula d'aventures), i una altre, amb un bon equip de música comprant directament la versió amb CD a través de la pàgina web de Roger (la qualitat del só i de la gravació farà les delícies d'un bon melòman...).

No menys important, és el disseny gràfic i la il·lustració d'aquest projecte, i que com en totes les obres obres, en Roger dona molta importància. En el cas de “Shedneryan”, Roger ha confiat amb l'artista alemanya Eva Ludwig (en aquest vídeo podeu comprovar el procés creatiu del disseny d'aquesta portada).

Si us agrada la bona música, feu-vos un bon regal i escolteu la música de Roger Subirana, un amic de Vilafranca del Penedés...

21 de juliol, 2011

Ovelles i cabres mantindran netes les franges contraincendis de Sant Boi


A la falda del Montbaig, l'ajuntament de Sant Boi ha construït, amb col·laboració de la empresa Ambientalia, un estable entronitzat amb l'entorn (i en part amb pedra seca) que albergarà un ramat d'ovelles i cabres per utilitzar-les, amb la direcció d'un pastor, per al manteniment de les franges contraincendis de l'entorn forestal de la ciutat.

La Sant Boi compta amb uns 17 km i 33 hectàrees de franges contraincendis. El manteniment d'aquestes franges s'ha realitzat durant els darrers anys, per una banda, amb la col·laboració dels mòduls forestals de les escoles taller i dels taller d'ocupació que s'han realitzat a Sant Boi sota la gestió de CORESSA, i per una altre, amb el treball de maquinària pesada subvencionada per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Desgraciadament, aquests programes han desaparegut i les subvencions als ajuntament per a fer aquestes tasques s'han reduït considerablement.

Aquestes feines sempre es tenien que fer en un temps record per tal que estiguessin acabades abans del 24 de juny. Però l'ideal es realitzar un manteniment tot l'any en el sotabosc que estigui més proper a la ciutat. Per a aquesta feina l'ideal és el pasturatge controlat d'animals com les ovelles i, especialment, les cabres.

Curiosament, durant molts anys, i com va passar en altres entorns naturals de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha estat prohibit el pasturatge a la zona forestal de Sant Boi. En el darrers anys, s'han canviat alguns criteris per tal de recuperar un paisatge agrícola i forestal (plantació de cirerers sota les línies d'alta tensió, recuperació de la pedra seca i recuperació del conreu de la vinya) que permeti una gestió sostenible del bosc i alhora fomenti l'avifauna i la protecció del bosc contra els incendis.

El pasturatge amb cabres també s'està realitzant en parcs naturals com el del Garraf com ens mostra aquest vídeo.


16 de juliol, 2011

El nou pont de l'Estret de Roques del Camí Natural de l'Anella Verda de Sant Boi unirà també el Camí Ral




Durant els anys 2006 i 2007 es va posar en marxa el projecte d'una ambiciosa ruta que pugues unir els àmbits agrícola, fluvial i forestal de l'entorn natural de Sant Boi de Llobregat. Un projecte que sota el nom de l'Anella Verda de Sant Boi, pretenia unir el Parc Agrari del Baix Llobregat i les zones humides dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, el Parc Fluvial de Sant Boi i el Parc Forestal del Montbaig dins del conjunt de les Muntanyes del Baix Llobregat.

Les obres d'aquesta ruta de 16 km estaran enllestides, segurament, a finals de l'any 2011 i ha estat finançada pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per un import de 600.000.- € en el marc del projecte d'aquest ministeri dels Camins Naturals.

La ruta unirà llocs de muntanya tan emblemàtics con l'ermita de Sant Ramon, la muntanya del Montbaig, la Vall de Santa Bàrbara del Llor, Can Palós, la Colònia Güell, el Montpedrós... Precisament, una de les actuacions més espectaculars del condicionament d'aquest recorregut pel senderisme o fer fer rutes en bicicleta és el pont en forma de passarel·la que unirà la carena del Montbaig amb la del turó de l'Angla a través de l'Estret de Roques, un antic coll, partió dels termes de Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, per on passava el mític Camí Ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que ha estat recentment recuperar després d'un oblit de més de 100 anys.

La espectacular passarel·la, construïda amb fusta, permetrà estalviar el riscos de tenir que travessar la carretera; però sobretot, forma part també de la recuperació de l'Estret de Roques com a cruïlla de la ruta de l'Anella Verda amb el també ambiciós projecte de recuperació de l'antic Camí Ral (el tram de Sant Boi està senyalitzat) i amb la Ruta de la Pedra Seca del Montbaig (també senyalitzada).

Aquest projecte forma part de la important tasca que ens el darrers anys s'ha fet en aquesta ciutat, de recuperació del seu entorn natural, ja que ha estat sempre un eix important d'actuació dels plans d'actuació municipals amb una important voluntat política de portar-ho a terme, però sobretot, gràcies important participació ciutadana molt sensibilitzada per la preservació del seu entorn plasmada en la elaboració de l'Agenda 21 de Sant Boi i en l'existència del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de la ciutat (un dels més antics de Catalunya).

06 de juliol, 2011

Anar d'alberg. Una bona oportunitat de fer turisme econòmicament.





He tingut l'oportunitat d'estar un cap de setmana amb la família en un alberg de la Xarxa nacional de Catalunya (XANASCAT). En concret, en l'alberg Mare de Déu de les Neus, ubicat a La Molina, comarca de la Cerdanya.

Era la meva primera experiència en un alberg nacional. De jove, havia estat en albergs d'Holanda i de Bèlgica, però mai en un de Catalunya o de la resta d'Espanya. De fet, sempre he relacionat els albergs amb el fet de ser joves; però és també una bona opció per a famílies o grups nombrosos.

Es tracta, francament, d'una opció molt econòmica. I en el cas de l'alberg de La Molina, encara més tenint en compte que els establiments hotelers i de turisme rural d'aquesta atractiva comarca son un pel pujats en relació a altres zones turístiques de Catalunya. En la temporada de la neu, és un bon lloc d'estada en un entorn com La Molina on la pràctica de l'esquí és cara per moltes famílies i on s'agrava pel preu de l'estada.

Les instal·lacions son correctes i netes sense cap tipus de luxe, però pràctiques. L'entorn és magnífic perquè els nens juguin sense limitacions. L'estricte limitació d'horaris pel que fa als esmorzars, dinars i sopars, obliga a planificar d'una altre manera les activitats que vulguem fer, fet compensat per un preu molt competitiu en règim de pensió complerta. Tampoc esperem una gran varietat en el menjar. Però no ens enganyem, aquest alberg i els altres de la Xarxa, ens ofereixen l'oportunitat d'estar en llocs que d'una altre manera seria més difícil o costós. I pels temps que corren, per a les famílies anar d'alberg és una bona oportunitat per fruir dels paisatges que -privilegiadament- ens ofereix Catalunya.

I la prova és el que vam fer la família en una estada en dissabte-diumenge d'una nit i que podria ser una recomanació per fer un tast turístic des d'aquest lloc (encara que la Cerdanya té moltíssimes més possibilitats):

1.- Anada a la Cerdanya per la carretera de la Collada de Tosses (ens volíem estalviar el peatge del Túnel del Cadí). Ara, hi ha una magnífica autovia que arriba a Ripoll. La resta de la carretera fins a Ribes de Freser és molt bona i d'aquí fins la Collada, tenim una carretera de muntanya amb molta corba, però amb magnífiques panoràmiques. Vam parar a Planoles per comprar provisions (embotits de Planoles, bàsicament...).

2.- Abans d'anar a l'alberg, vam decidir de fer un pícnic (fins les 15 hores no podíem entrar) a l'àrea de lleure de la Font de l'Ingla (Vall d'Ingla. Parc Natural del Cadí-Moixeró). S'arriba des de Bellver de Cerdanya, passant per Talló (vam aprofitar per veure Santa Maria de Talló, la catedral romànica de la Cerdanya).

3.- Vam entrar a l'alberg després de les 16 hores. I aprofitant el sol de la tarda, vam agafar la carretera fins a Alp (la plana d'Alp és bellísima) i després vam creuar la frontera per Puigcerdà per anar-hi fins el castell de Montlluís, declarat Patrimoni de la Humanitat. Al vespre, vam passejar a la vora del magnífic Parc del Llac de Puigcerdà i vam sopar extraordinàriament bé i econòmic en el restaurant “La Carreta” (excel·lent trinxat).

4.- A l'endemà, vam esmorzar a les 8:20 hores (a l'alberg només es serveix l'esmorzar des de les 8h fins les 9:15h). I abans de les 10h (no a les 12h com a la resta d'hotels) van tenir que deixar l'alberg. I vam tornar cap a casa agafant la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug. Una carretera magnífica on podem fruir d'un espectacular paisatge. Ens vam parar al Coll de la Creueta i vam fer l'excursió al Pla de Beguet (45', fàcil i es pot fer amb nens).

5.- Parada de rigor a Castellar de n'Hug, per fruir d'un croissant gegant amb un cafè amb llet. I baixada a les Fonts del Llobregat (un racó ben refrescant en aquest temps).

6.- Desprès, anem a Bagà a passejar pel seu preciós nucli antic d'origen medieval i dinem un menú molt recomanable al restaurant-fonda Ca l'Amagat en un magnífic menjador.

7.- Migdiada a l'Àrea de Lleure del Pont de l'Avellanet de Bagà i recollida de maduixetes silvestres. I carretera i manta per tornar a casa.

04 de juliol, 2011

El Pla Baguet, paisatge minimalista del Parc Natural del Cadí-Moixeró




El Parc Natural del Cadí-Moixeró ens ofereix paisatges espectaculars i de gran bellesa com el Prat de Cadí on abunden les cingleres rocalloses, els prats alpins i els boscos ben tupis.

Al final de la primavera i durant l'estiu, quan torno de la Cerdanya i vull evitar el peatge del Túnel del Cadí, m'agrada fer la tornada per la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug i admirar el paisatge que forma el serrat que va de la Creuta (2067 m) fins el Puigllançada (2049 m), fugint del desgavell i l'impacte que em produeix les instal·lacions d'esquí de La Molina que estan situades en la cara nord del sector Torrent Negre del Puigllançada.

És un paisatge absolutament minimalista, de relleus suaus solcats de prats verds i groguencs amb muntanyes compactes i arrodonides. Un paisatge que em transmet molta pau i serenor i que trobo molt encertat per ser utilitzat per fer una fotografia creativa o per la publicitat o el cinema (seria el paisatge perfecte per l'anunci de BMW “¿Te gusta conducir?”). El cel i la terra s'uneix en aquest lloc d'una forma molt singular aportant una escenografia molt dramàtica.

La millor manera per fer un tast caminant per aquest paisatge és pujar des del Coll de la Creuta (1888 m) fins el Pla Baguet (2031 m), amb la possibilitat d'allargar la nostra ruta fins el Tossal de Rus (2119 m) o el Puigllançada (2409 m). Es tracta d'una ruta fàcil que fins i tot és molt recomanable per fer amb nens.