17 d’agost, 2017

O Forte do Abano, patrimoni militar portugués


L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van tenir que decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.


Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.

Tal com vaig comentar en el meu article sobre el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais), una de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais, atesa la seva importància estratègia a l'època. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac, aprofitant en algun cas antigues fortificacions del s. XVI. Fortificacions petites amb guarnicions escasses de soldats i amb poques bateries de canons, i amb una clara voluntat de ser més disuasòries que efectives des del punt de vista militar.

Una d'aquelles fortificacions que encara queden dempeus és el Forte do Abano, també anomenat Forte do Guincho o Forte das Velas. Aquest fort va ser construït al voltant de l'any 1642 durant el regnat de João IV. Té un format rectangular, amb un pati central -ara innacessible-, i amb una mena de terrassa de cara el mar i una part de la muralla preparada per allotjar artilleria.

És un lloc espectacular, digne de ser l'escenari d'una pel·lícula d'aventures i de pirates. No en va, aquest magnífic racó està situat a la platja d'Abano (Praia da Abano), un més dels magnífics paratges naturals del Parc Natural Sintra-Cascais. Un lloc que forma part del recorregut de la GR 11 E9 Caminho do Atlântico i que potser una magnífica excursió des de la ciutat de Cascais.

Més informació a "Fortificaçoes Marítimas de Cascais"


Platja d'Abano, Praia do Abano



 


14 d’agost, 2017

Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?

"Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?" va ser la meva comunicació a la IX Trobada de Centres d'Estudi i d'Estudiosos i d'Eramprunyà cel·lebrada a Viladecans durant el mes de novembre de 2016. Es tracta d'una recopilació de totes les troballes ja conegudes anteriorment o que he anant descobrint personalment al llarg d'aquests darrers anys pel que fa als anomenats eremitoris al territori de Sant Boi de Llobregat.

 

L’eremitisme es una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud enmig de la natura. És un fenomen religiós que els historiadors han datat en el seu inici en el S. III amb la figura de Pau de Tebes el primer eremita conegut i Antoni, seguidor seu, a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient.

"Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?" parla de les primeres referències arqueológiques dels anys 80 al respecte de Montserrat Pagès i Paretas, doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona i que en l’actualitat és la conservadora d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). També assenyalo en diversos mapes i ortofotografies les ubicacions de les restes actuals i dels que han desaparegut al llarg de temps.

La conclusió del treball és la necessitat d'una o vàries excavacions arqueològiques d'alguns d'aquests possibles eremitoris que certifiquin que ho sont i que es puguin datar adequadament, ja que la tipificació es va fer únicament per analogia a restes similars a la comarca.

La IX Trobada d'Erampruyà va ser dedicada a les capelles, ermites i esglésies d’aquest antic territori, situat a l’actual Baix Llobregat. Aquesta edició de la trobada estava organitzada pel Grup Tres Torres de Viladecans i comptava amb la participació del Centre d’Estudis Beguetans, el Centre d’Estudis Santboians, el Centre d’Estudis de Gavà, Més de 1.000 Històries de Sant Climent de Llobregat, i el Grup de Recerques Històrqies de Castelldefels; la col·laboració de la CCEPC, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, el Museu de Viladecans, l’Ajuntament de Gavà i l’Associació d’Amics del Museu de Gavà i el suport de l’Institut Ramon Muntaner i l’Ajuntament de Viladecans.

PDF "Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?"
Totes les ponències de la IX Trobada d'Eramprunyà

06 de novembre, 2013

VI Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà a Sant Boi per parlar del “Territori de Frontera a l'Alta Edat Mitjana”


El proper 16 de novembre, estudiosos de la història local de l'àmbit de l'antiga Baronia d'Eramprunyà (Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans) i del Prat de Llobregat i Sant Boi de Llobregat, presentaran en el marc de l'innovador Museu de Sant Boi de Llobregat les seves darreres investigacions sobre el que havia estat un territori de frontera a l'alta Edat Mitjana i que formava part d'antiga Marca Hispànica.


L'objectiu d'aquestes trobades es posar en comú ponències individuals d'estudiosos o col·lectives d'aquests grups al voltant d'una temàtica relacionada generalment amb la història del que havia estat els territoris de l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

Per iniciativa dels Centres d'Estudis de Gavà, de Begues, del Grup Tres Torres de Viladecans, del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels i del Grup +1000 Històries de Sant Climent de Llobregat, des de l'any 2008 es celebren les Trobades d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. La primera trobada es fa fer a Gavà l'any 2008 i les altres van ser el 2009 a Begues, 2010 a Viladecans, 2011 a Castelldefels i 2012 a Sant Climent de Llobregat.

Sant Boi de Llobregat, a pesar de no ser un territori directament relacionat amb aquesta Baronia, si que forma part de la mateixa unitat geogràfica i comparteix molts trets històrics amb aquestes poblacions veïnes.

La celebració de la VI Trobada a Sant Boi té un doble objectiu: generar la gènesi d'un futur grup per crear un Centre d'Estudis de Sant Boi; i alhora, tractar la temàtica que aquest territori va ser frontera a l'Alta Edat Mitjana entre el món musulmà i cristià al voltant de la Marca Hispànica. De fet, l'àmbit geogràfic del Delta del Llobregat i del Massis del Garraf que abasta, va ser la frontera més propera de Barcelona com a capital del comptat. D'acord amb aquest aspecte, Sant Boi és el lloc idoni per a la celebració d'una trobada que tracti aquest tema per l'esforç que ha fet el Museu i l'Ajuntament de Sant Boi en la restauració i musealització de l'antiga torre de guaita de Benviure del segle X, creant-se un centre d'interpretació per acollir als visitants d'aquest important jaciment arqueològic.

Les trobades d'estudiosos i centres d'estudis d'Eramprunyà compten amb el suport del Centre d'Estudis del Baix Llobregat, la Coodinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i la Fundació Ramon Muntaner. La trobada a Sant Boi compta també amb el suport del Museu de Sant Boi i l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.

La cloenda de la trobada anirà a càrrec de l'historiador local Carles Serret, responsable de l'Arxiu Històric de l'Ajuntament de Sant Boi, que presentarà el seu treball “El Castell de Sant Boi” on presentarà algunes sorpreses documentals d'entre el fons antic que es conserva d'aquest castell que te els seus orígens al s. X.

El programa també incorpora una visita guiada a la Torre Benviure el proper 1 de desembre de la ma del guerrer Roc Benviure, una activitat familiar i gratuïta que organitza el Museu de Sant Boi cada primer de mes en aquest jaciment arqueològic.

Més informació a: http://vitrobadaeramprunya.blogspot.com.es/

15 de març, 2013

La ruta de la pedra seca del Montbaig






En els darrers anys, l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, ha fet una tasca molt important pel que fa a la recuperació del patrimoni de pedra seca-construïda amb llicorella- a l'entorn del seu Parc Forestal del Montbaig, essent en aquests moments una població capdavantera no només a la comarca del Baix Llobregat, sinó també en tot l'àmbit de Catalunya i de l'Estat Espanyol. És un fet que em fa especial il·lusió perquè com a haureu comprovat a través del meu bloc, és un tema que m'apassiona i al qual crec haver contribuït en la seva divulgació en l'àmbit de la meva ciutat.


Com a guinda d'aquests treballs de recuperació, a l'abril d'aquest any, l'ajuntament va inaugurar La ruta de Pedra Seca del Montbaig. En aquesta ruta es pot fer un recorregut circular molt interessant per la muntanya del Montbaig, convertint-se en una magnífica alternativa a la tradicional pujada pel camí de sempre a l'ermita de Sant Ramon; i alhora ens permet conèixer una part molt important d'aquest interessant patrimoni recuperat i l'entorn natural d'aquest parc forestal.

La ruta s'inicia a l'aparcament del parc forestal que hi ha a la sortida de Sant Boi endirecció a Sant Climent de Llobregat. Des d'aquest lloc, s'agafa el Camí de l'Ermita i podem seguir tot un seguit de senyals informatives fetes amb pals de plàstic reciclat d'hivernacles.

Abans d'arribar a la Torrede les Bruixes o antic Pavelló de caça del Marquès de Cornellà, trobem un corriol que baixa en direcció a la carretera de Sant Climent i per on podem fer una part de la ruta pel que queda de l'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès, veient les seves espectaculars roderes (aquest tram el podem fer també a la baixada).

Poc desprès de la Torre de les Bruixes (centre d'informació del Parc Forestal del Montbaig), trobarem a ma esquerra un senyal que ens indica l'àrea de lleure del Benviure, on es molt recomanable parar-se a fer un most i admirar la magnífica recuperació de marges amb petits “oratoris” encastats a les seves parets.

Continuem pel camí principal i arribem a una cruïlla. Seguint pel camí de la dreta que puja fortament, deixant el camí principal que va en direcció al'ermita i la Font de Gualbes.

Desprès de passar per sota d'una torre elèctrica, arribem a un racó on hi ha un marge ambles restes d'un antic safareig per preparar el sulfalt de coure i d'un cup. Deixem una pista que baixa a la dreta i continuem caminant per un corriol que s'endinsa per l'esquerra en un ombrívol bosc de pins, roures i alzines. Aquest corriol és d'una gran bellesa i sota el bosc podem veure una gran quantitat d'antics marges que ens demostren que aquest bosc no existia i que tota la muntanya havia estat absolutament aprofitada per conreu de la vinya, en especial.

Desprès de passar al costat d'una antiga bassa feta amb maons i de les runes d'una cabana de planta quadrada, pugem per un camí amb marges en forma de zig-zagi sota una línia elèctrica. Arribem a una nova cruïlla. A la dreta continua el Camí Ral fins el pont que travessa l'Estret de Roques. Nosaltres continuem pel sender que hi ha l'esquerra i deixant la pista que puja directament a l'ermita de Sant Ramon.

Caminem per un sender de mitja costa amb magnífiques vistes sobre el Delta del Llobregat i la Serra de Collserola. Desprès de deixar una nova cruïlla (pel corriol que baixa a l'esquerra, podem retornar a Torre de les Bruixes, caminant paral·lelament per l'antiga carrerada del Montbaig) pugem pel sender i poc desprès trobem un petit corriol que s'enfila fins arribar a una bancada amb un extraordinari marge i, sobretot, amb les restes d'una antiga i gran barraca de planta quadrada amb una quadra adjacent; també hi ha un cup molt bé conservat.

Continuem pujant -seguint sempre els senyals- per un corriol que ens fa travessar antics marges i que ens porta fins a una espectacular cabana de planta circular. A prop de la cabana, trobem també un safareig per preparar el sulfat de coure molt ben conservat i una cisterna de recollida d'aigua. Des d'aquí podem pujar per una ampla pista fins l'ermita de Sant Ramon o bé baixar per a aquesta pista fins arribar a una corba on agafem un corriol senyalitzat que baixa per sota d'alzines i roures (tot just començar aquest corriol, podem trobar a ma dreta una de les enigmàtiques roques amb inscultures amb formes de cassoletes que hi han al Montbaig i que podrien tenir un origen megalític). Arribem a una nova cruïlla i continuem pel sender de l'esquerra on podem veureun altre interessant marge amb restes d'un amagatall. Baixem per unes escaletes i arribem a la pista principal. Continuem per la dreta.

A ma esquerra trobem un sender que baixa per unes escaletes fetes amb pedra de llicorella itenint al costat esquerra un mur fet amb llicorelles i maons. De seguida arribem a una altre espectacular cabana de pedra seca recuperada, de planta quadrada i amb corral, emmarcada a l'horitzó amb el característic perfil del Montpedrós (un bon lloc per fer una foto de record de la ruta!).

Continuem baixant pel sender fins que arribem -desprès de passar al costat d'alts marges-a un cobert i un gran corral recentment construït i que serveix per albergar els ramats de cabres encarregades del manteniment de les franges contra incendis de la zona forestal de Sant Boi (la construcció s'ha fet amb molta cura amb l'entorn i també incorporala pedra seca).

Seguim per una pista a ma esquerra i enllacem amb el camí principal que puja a l'ermita de Sant Ramon. Baixem cap a la dreta i arribem a la Font de Gualbes i d'aquí tornem a l'inici de la nostra ruta.

14 de novembre, 2012

V Trobada d'Estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà


Per quinqué any consecutiu, es celebra una nova trobada d'estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà a Sant Climent de Llobregat el proper 17 de novembre, organitzada aquest cop pel grup “+de1000 Històries de Sant Climent de Llobregat”.


La temàtica d'aquesta trobada és “La Pagesia ahir i avui a l'Eramprunyà”, i tinc la satisfacció de presentar novament una ponència titulada “Enigmes i misteris de les masies de l'antiga Quadra del Llor a Sant Boi de Llobregat”. Si us interessa conèixer la història que ens és més propera, aquí teniu una bona oportunitat de descobrir moltes coses.

I el proper any es celebra a Sant Boi!


+ informació del programa

23 d’agost, 2012

Rutes vora el mar (XI): San Juan de Gaztelugatxe


Probablement, San Juan de Gaztelugatxe sigui un dels paisatges més espectaculars i singulars de la costa vasca; i alhora, un d'aquells racons magnètics que transmeten una màgia i, perquè no dir-ho, una espiritualitat ben intenses... Caminar fins aquest lloc, és com caminar a un més enllà, és com caminar a una altra dimensió.


La meta de la nostra ruta és l'ermita de San Juan, situada en el cim de l'illot de Gaztelugatxe que juntament amb l'illa d'Aqueche forma part d'un biotop protegit de gran valor natural. Aquest espai es troba molt a prop de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai que també alberga un entorn natural de primer ordre on es fusiona la muntanya amb el mar.


Aquest bell racó està situat en el terme municipal de Bermeo, podent-se a propar en cotxe des d'aquesta localitat i des de Bakio a través de la carretera BI-3101. La ruta que us proposem és el PR-BI-179 anomenat “Camino de San Juan” o “San Juan Bidea” que surt des del casc antic de Bermeo per l'arc de San Juan, l'únic reste de l'antiga muralla medieval d'aquesta població. Es tracta d'un magnífic sender que també aprofita camins veïnals i té la particularitat que, a més a més dels típics senyals grocs i blancs de les PRs, trobarem les suposades trepitjades de Sant Joan en l'inici i final del recorregut. Aquesta ruta té 9 km des de Bermeo amb un desnivell de 435 m i es triga d'anada unes 3:30 h, per tant es una ruta que d'anada i tornada pot comportar tota una jornada si comptem el temps dels descansos i menjar.


Si només disposem de mig matí, una bona opció és apropar-se per la carretera BI-3101 fins el restaurant Enerpi (té una magnífica àrea de lleure per dinar). Si venim en cotxe des de Bermeo, és molt recomanable parar-se primer en el mirador de Gaztelugatxe i poc després girar a la dreta, posant atenció d'aparcar immediatament en l'aparcament arbrat que hi ha al costat del restaurant sense continuar per una carretera que indica Gaztelugatxe, però que està tallada (no fa gaire, es permetia baixar en cotxe fins a un aparcament situat a la vora del mar, però el mal estat de la carretera per culpa de les esllavissades ha recomanat a les autoritats tallar-la, afavorint que no hi hagin grans aglomeracions de gent).


L'inici d'aquesta ruta més curta és, precisament, des del restaurant Enerpi. Un camí empedrat amb una rústica senyalització ens indica l'inici del camí des d'aquí. Trigarem uns 35' en arribar a l'ermita de San Juan desprès de fer una forta baixada (compte si ha plogut!) i desprès de pujar unes 231 escales que uneixen la costa amb aquest illot (un autèntic Viacrucis on les creus numerades i les trepitjades de Sant Joan ens aniran indicant el que falta).

La vista des de San Joan és esglaiadora, transmeten una pau i una espiritualitat només trencada per l'excés de visitants irrespectuosos. És fàcil assistir a la presència de persones que preguem mirant al mar; nosaltres ens vam trobar amb una noia que tocava una mena de tambor i estava “en trance”.

Però el que marca la tradició és tocar la campana exterior tres cops i demanar un desig... Hi han altres informacions que indican que realment s'ha de tocar la campana tretze cops... Per si de cas, vaig demanar dos desitjos...

Us recomano el visionat d'aquest vídeo que he realitzat en HD per elmargecomunica.com:


01 de maig, 2012

El misteri de la casa de les Fites...









El reciclatge de materials de construccions més antigues ha estat una constant al llarg de la història. Les canteres de pedra eren sempre d'un gran valor estratègic pels poderosos per construir els seus palaus, els seus castells, les seves muralles, les seves esglésies... Però no sempre es disposava de la pedra o de la possibilitat de la fabricació de maons i, per tant, calia aprofitar altres materials que provenien de les runes de construccions més antigues. D'aquesta manera, podem veure, per exemple, com a la muralla romana de Barcelona ha estat reparada a èpoques posteriors de l'Edat Mitja amb làpides funeràries romanes.

El nucli antic de Sant Boi està ple d'aquests exemples d'utilitzar materials reciclats en la construcció al llarg de la història. En un mur de moltes cases d'aquesta població podem trobar materials tan diversos com restes de ceràmiques romanes, pedra de Montjuïc, pedra vermella de marès, llicorella, torturà, maons, restes de teulades, etc... Tot això configura unes textures interessants en molts dels murs de les cases més antigues de Sant Boi, adquirin una personalitat pròpia que s'accentua a mida que cauen les capes de revoc pel desgast del temps i la falta de manteniment.

Un cas molt curiós és el que jo anomeno la “Casa de les Fites”, situada al carre la Pau, 19 de Sant Boi. Es tracta d'una casa de principis del s. XX i que és un clar exemple de construcció humil (però amb petits elements ceràmics que li donen un aire modernista); aquesta casa es va construir amb el reciclat de materials, però destaca un material inaudit: unes fites amb la epigrafia “B”. Pot semblar un misteri.. però no ho és. Aquestes fites son blocs construïts amb ciment mesclat amb petits còdols que van ser fabricats a finals del s. XIX per delimitar els terrenys del territori de l'antiga quadra medieval del Bori o Benviure (les podem trobar a la muntanya del Montbaig, a la Vall de Can Carreres o als boscos de Can Tutussaus a la Vall del Llor). Aquests terrenys tenien dos tipus de fites: unes més grans amb la epigrafia “Bori” que marcaven les cantonades principals i altres amb la “B” que eren de confirmació de perímetres. Probablement, en van sobrar moltes i van ser aprofites com a un material més de construcció.

De Fites de Sant Boi

Us recomano que veieu el meu article de les "Fites de Sant Boi"